El Substitut

Tornar als disset. Sopa de cabra a Tarragona

2011-09-26T23:46:00.002+02:00

Dissabte passat vaig rejovenir vint anys. Només d'entrar al Tarraco Arena, l'antiga plaça de toros, ja s'ensumava que allò seria gran. Em va encantar el concert del Sant Jordi, però la mida més assequible del local, la proximitat de l'escenari, tot semblava un concert de Sopa dels d'abans. D'entrada vam seure a la graderia, que tenim una edat. Amb les primeres notes ja es veu que el so és molt millor que al Sant Jordi. El públic de la graderia (el de baix no) és més fred. Ens aixequem per corejar "El boig de la ciutat". A Barcelona les graderies es van aixecar amb la primera nota i ja no van seure més, però aquí algú em tusta l'espatlla, toc-toc. Em demanen que segui. No m'ho puc creure. "Això és rock n'roll, no teatre!", li etzibo al tipus. No triguem a baixar a l'arena, mai millor dit. Ens posem a la dreta de l'escenari, en diagonal, però no costa avançar i la temptació és forta. Aviat som a cinquena fila, com en els vells temps, davant del Cuco i d'en Peck, que gaudeixen com nosaltres.

Viatjo enrere en el temps, als quinze anys. Sóc a Palau de Plegamans, al meu primer concert de Sopa de cabra, al camp de futbol, amb la meva amiga M. Abans ha tocat un grup que es diu Beirut, i ara flipo veient davant meu el Cuco amb el seu baix Fender, les seves grenyes rosses, les seves camperes, la seva armilla. Als trenta-sis estic flipant igualment, davant d'un Cuco calb, vestit amb roba còmoda, negra, que toca un baix de color de fusta, amb barba grisa, però amb la mateixa mirada d'empatia rockera cap a nosaltres, amb el mateix somriure còmplice que et fa saber que ell podria ser perfectament a baix amb nosaltres. Amb en Peck es van passant un peta durant bona part del concert. Ens han avisat que no es pot fumar, però a qui li importa? Jo ja no fumo, però molta gent sí. Només és rock and roll. "No vull canviar de pell", "Blujins roc", "El sexo". El concert va agafant un aire canalla. I torno a viatjar. Any 96, Les Borges del Camp. Sopa de cabra + D'Estranquis (per tant en Peck també hi devia ser). Els Sopa no eren gaire estimats per Tarragona. Uns anys abans, els havien apedregat al festival Rock and Reus per cantar cançons en castellà. "La sopa estrangera provoca vomitera" i tota aquella merda: A més, la gent aquí és molt més d'Els Pets. Al camp de futbol de les Borges no devem ser més de 70 persones. Em cau l'ànima als peus. Com sortiran a tocar, davant d'aquest panorama? El concert és fenomenal, pletòric. Som tan pocs que els habituals discursos del Gerard es converteixen en diàlegs amb nosaltres, el públic. El Ninyín corre per l'escenari amb una bengala al màstil de la guitarra que llença guspires com un estri diabòlic. El Ninyín que tot ho sobrevola, sempre present. Avui, de nou al 2011, el Gerard es confon i diu Joan a en Josep Thió. Perquè en Joan, el Ninyín, avui ha vingut i està content, i es reencarna en el Xarim, que es posa un barret i toca un solo i tots l'envolten, com envoltaven sempre en Joan. Com el van envoltar el 2001 -tornem a viatjar- en l´'últim concert al Razzmatazz, quan el Ninyín va venir a acomiadar-se de tots nosaltres. "En Joan està molt cansat", vam llegir en els llavis d'en Josep, preocupat, dirigint-se a en Gerard. El Ninyín havia tocat un parell de cançons amb els seus companys. Després ens va parlar i se'n va anar per darrere de la bateria d'en Pep. Quan van sonar els primers acords del "Rock and roll" de Led Zeppelin, la seva cançó, va tornar a l'escenari, ple de la poca energia que li quedava, i va demanar una guitarra per tocar-la per última vegada.

Aquest concert d'avui ens ha fet viatjar endavant i enrere en el temps. Hem botat, hem cantat i hem cridat com si ens hi anés la vida, hem fet les banyes de la cabra amb les dues mans. Els temps estan canviant, i en Gerard ha agafat una estelada, l'ha mostrada i l'ha penjat a la bateria. "Podré tornar enrere?" es pregunta la darrera cançó. I tant que sí.

Estic afònic, les orelles em xiulen, estic cansat. Tinc trenta-sis anys, però em sembla que avui tinc algun cabell blanc de menys aquesta nit. Gràcies pel viatge, nois. Seguirem somiant.

El Cine Rex, tancat

2011-09-22T20:09:00.003+02:00

Avui he passat per davant del Cine Rex i he vist que és tancat, ignoro des de quan. L'any 2006 en vaig escriure aquest article a l'antic blog:

El meupare em va trucar per recomanar-me una pel·lícula, La casa del lago, perquè hisortia molt Chicago i com que hi vam estar l’estiu passat segur que ens faria gràcia. Ahir vam decidir anar-la a veure, i quan vam mirar la cartellera ens vam adonar que ja només la feien en un cinema: el cine Rex. El cine Rex és a la Gran Via de Barcelona, a la banda de muntanya, entre Rocafort i Calàbria, no gairelluny de la plaça Espanya. Entrar-hi va ser com fer una regressió a lainfantesa. És un cinema que està tal com eren els cinemes de Barcelona quan joera petit. En entrar-hi vaig pensar que el propietari devia ser algú que nonecessita els rendiments que li pugui donar un cinema com aquest, potser unromàntic que està en contra dels multi-sales; però de seguida em vaig adonarque a les portes de vidre hi haviaenganxat l’adhesiu amb el logo del Grup Balañà. Em vaig quedar molt parat. Comés que encara no l’han reformat i n’han fet un multi-sales? Com és que entranta mà dreta hi ha aquella taquilla, amb aquella taquillera a dins, que etdespatxa entrades de les d’abans, de color rosa? Com és que no s’hi venen crispetes? Com és que només hi ha una màquina de cocacoles? El disseny de l’espai, les portes, les làmpares, l’entapissat de les parets (vermell), tot ésdels anys setanta. Podríem dir, com els modernillos, que és un cinema vintage. I em va agradar molt. Lesbutaques són també de les d’abans, amb el respatller no gaire alt, però encara prou comfortables, i l’espai entre fileres és acceptable. Als lavabos, encara hi ha urinaris d’aquells grans, que has de pujar un graó per fer-los servir.Tot plegat donava la impressió de lloc tronat però amb una certa màgia, ambencant. En total no devíem ser més de deu o dotze persones.No sé on rau el negoci, però demano al senyor Balañà que conservi el cine Rex per molts anys tal com està. Que hi faci les mínimes operacions de manteniment que calguin, però res de canviar la decoració, ni les butaques, ni l’entapissat vermell, ni les làmpares esfèriques, sisplau. No sé si havia anat mai al cine Rex, suposo que de petit sí, però és una experiència que penso repetir. Hi passo sovint amb la moto i sempre veig que hi projecten pel·lícules interessants. Ara que sé que és un lloc tan tranquil i misteriós, sense engolidors compulsius de crispetes ni grups de gent escandalosa, hi aniré de tant en tant i m’imaginaré que tinc 8 anys i que estan punt de projectar El Imperio contraataca. Feu-ho vosaltres també si us ve de gust, potser aconseguirem que el cine Rex duri encara uns quants anys més tal com està. Per cert, la pel·lícula està força bé.

Malauradament, no hi he anat més des d'aquella vegada.

19 de setembre de 2011

2011-09-19T13:43:00.003+02:00

Festa major d'Esplugues i, per tant, avui no anem a escola. Aquesta festa marca el veritable inici del curs. Aquesta punteta de frescor que ha agafat l'aire ajudarà a treballar en unes condicions més adequades. Pallissa del Barça i derrota del Madrid, aquest cap de setmana. Anem bé. Avui fa un dia d'alta definició, sense mica de la boirina típica barcelonina que tot ho empastifa. Pel que fa al clima, per mi podria ser setembre tot l'any: dies de calor que et permeten anar a la platja si vols, i dies més fresquets, alguna pluja, però res estrident, ni calor africana ni fred polar. Dissabte que ve, potser podríem anar a veure els Sopa a Tarragona, ja ho veurem. El dissabte a la nit vam sopar amb J.M i la M. Agradable recordar vells temps. Bon sentit de l'humor. Per altra banda, vam descobrir una part del barri de Sants que no havíem trepitjat, amb moltes cases de poble, encara. Ahir vam veure els castell de la diada de Santa Tecla per la tele. Pel meu gust es veuen millor que in situ. Perden part de l'emoció, però s'hi guanya en ritme. En general, les festes catalanes pateixen d'una manca de ritme i de puntualitat exasperant. Mai res no es fa a l'hora indicada. Si hi ha gegants a les sis, sempre se't fan les set. I així amb tot. Deu ser la metàfora del país: sempre anem tard.

13 de setembre de 2011

2011-09-13T15:10:00.001+02:00

Dimarts i 13, per als supersticiosos. La calor fa menys agradable la feina, però em refugio -quan puc- a la biblioteca, tan ben refrigerada i tan ben assortida de llibres. Moltes veus de suport a la immersió lingüística, atacada recentment pel TSJC. Sembla que fins i tot Rajoy ha donat ordres de respectar-la. S'acosten eleccions i ja Chacón ha aparegut en escena. Fa quatre anys que és ministra d'Espanya i no ha alçat ni una vegada la veu per defensar Catalunya de tots els atacs que s'han anat succeint. Només ve a recollir vots. El fàstic que em fa és inefable. Sensació, després de la Diada, que la independència es va imposant com a solució única. Fins i tot Gerard Quintana ha acabat abraçant l'opció i ha reconegut la seva ingenuïtat anterior de creure que hi pot haver entesa entre Catalunya i Espanya. Fins i tot a gent poc amant de nacionalismes i banderes li cau la bena dels ulls. Però la divisió entre els independentistes és llastimosa. Tinc la impressió que amb el canvi de govern a Espanya ens deixaran respirar una mica, relaxaran la pressió i ens seguiran ensenyant la pastanaga. Continuarà mossegant-la, Convergència?

Anar coneixent nous alumnes. Bona impressió, de moment.

12 de setembre de 2011

2011-09-12T21:50:00.002+02:00

Primer dia de curs, plàcid. Cansat, però, d'estar dret perquè no tinc gaire costum de seure durant les classes, i dec estar desentrenat. Ja en tenia ganes. Aquesta és la feina que m'agrada fer, i no les infaustes reunions que em fatiguen i em fastiguegen. Molts alumnes a la nova tutoria, més feina. En els temps que corren, és millor tenir més feina que no pas menys. Comencem a primer d'ESO amb els ordinadors, però encara no m'ha tocat anar-hi. Em sembla que demà. Veurem què passa, segurament res: aquells que tenen ganes de treballar treballaran; els altres potser xatejaran en comptes de parlar en veu alta i hi haurà més silenci, qui sap! Aquesta roda dels cursos que va girant. Comença, de fet, un nou any. Que sigui bo.

Sopa de Cabra, 10 de setembre de 2011

2011-09-11T19:58:00.001+02:00

La millor banda de rock del país ha tornat. Això és una gran notícia, més enllà de si la cosa es queda només en una minigira o si és un retorn més estable. Vist el que vam veure en el concert d'ahir, és una gran notícia. Deu anys sense un concert de Sopa han estat massa, i m'ho vaig passar com un xaval.
El concert va començar amb certes deficiències de so, a parer meu producte del volum excessiu, cosa que ja era així fa deu anys. La prova és que si et tapaves les orelles se sentia com la banda tocava a la perfecció. La cosa es va anar arreglant cap a la quarta cançó. Se'ls veia contents, distesos, i això no és pas poc si tenim en compte que la relació Quintana-Thió no ha estat mai fàcil.Sensació que els que més gaudeixen són en Cuco i en Peck, els d'esperit rocker més marcat. Molt destacable el nou guitarrista, Xarim Aresté, que té una imatge que recorda l'ex-Guns n'Roses Izzy Stradlin, i que fa uns moviments molt Keith Richards. Destacable és també el protagonisme guitarrístic que Josep Thió li concedeix al nou membre, que fa uns solos notables. Del repertori, ben triat, jo destaco les cançons que m'arriben més: confesso que vaig plorar amb "Seguirem somiant", d'homenatge al Ninyín, i que em vaig flipar molt amb la versió de "Rock and roll" de Led Zeppelin. La darrera vegada que l'havien tocat va ser en el darrer concert, fa deu anys, i amb el Ninyín a l'escenari per darrera vegada, i jo hi era. No és facil ballar a les escales d'una grada, però ahir vaig suar la samarreta de principi a fi. Llarga vida, Sopa de Cabra! Segur que el Ninyín us mira i és feliç.

Garcia Albiol ha de ser alcalde

2011-05-25T17:49:00.002+02:00

El PP ha guanyat les eleccions a Badalona. Em sap un greu enorme, però aquest és el fet. Han guanyat i han de governar, perquè no ens podem embolicar amb la bandera de demòcrates només quan els resultats ens van a favor. Garcia Albiol ha de ser alcalde perquè un pacte contra ell li donarà la oportunitat de fer demagògia quatre anys més, i això s'acabarà amb una majoria absoluta com una casa de pagès. Garcia Albiol ha de ser alcalde i els altres partits han de fer una oposició ferma, s'han de rearmar i s'han de carregar de raó. Tenen quatre anys per desemmascarar la demagògia i el populisme barat, per fer veure als ciutadans que des del poder municipal són ben poques les accions que es poden prendre en el tema de la immigració. Tenen, també, quatre anys, per reflexionar sobre el tema i decidir si han fet res malament, si mirant cap a una altra banda o practicant el bonisme políticament correcte no han fet un flac favor als ciutadans, vinguin d'on vinguin.

Clau de soci

2011-05-24T22:54:00.001+02:00

Amics i amigues, des d'ahir col·laboro en un altre blog. Es diu Clau de soci i és de tema barcelonista. L'ha obert l'enyorat Àirum i m'ha convidat a participar-hi. Aquest és el meu primer post:

http://claudesoci.blogspot.com/2011/05/debut.html

Els indignats

2011-05-20T11:22:00.003+02:00

No falten motius per indignar-se, és cert, però no em sento gaire representat per aquests indignats que acampen. D'entrada, em molesta molt aquest aire hispanocèntric que té la cosa. Es veu que demanen la circumscripció electoral única a tot l'estat. Doncs miri, jo més aviat vull la independència, sap? Ningú no ha acampat quan el constitucional s'ha carregat l'estatut, ni quan es van conèixer les balances fiscals, ni per reclamar que l'estat espanyol ens torni els diners que ens evitarien retallades, ningú no acampa per demanar que tothom es colli, i no només els catalans . És ben decebedor.
No voldria frivolitzar sobre gent que, de ben segur, està cívicament indignada i que participa amb plena consciència en aquestes protestes. Hi ha arguments sòlids i ben enraonats: la desvergonya dels bancs i dels polítics corruptes, la demanda de llistes obertes, etc. Segur que podria subscriure moltes de les reivindicacions. Malgrat tot, la cosa no em convenç. Aquest matí, un dels portaveus deia que ells no fan política. Home! I llavors què hi feu? Càmping urbà? Jo no puc deixar de veure-hi interessos partidistes al darrere, i estic segur que si en un principi no hi eren, hores d'ara ja s'hi han infiltrat. Si de veritat aquesta gent aconsegueix mantenir lluny els partits i els sindicats, caldrà felicitar-los. Si després del diumenge tot plegat es desfà com una aspirina efervescent, llavors sí que serà indignant. La veritat és que m'agradaria més del que pugui semblar que tot això anés de debò. I la "democràcia real", què deu ser?

Berlín

2011-05-03T12:58:00.004+02:00

Hem passat uns quants dies a Berlín. Excel·lent ciutat. Hi havia estat una única vegada el 1993, anant d’interrail per Europa. Llavors em va causar una impressió molt pobra. La ciutat s’acabava de reunificar, i nosaltres veníem de ciutats molt més boniques, en el sentit estètic, com Bruges o Amsterdam. D’aquella època en recordo poques coses: la porta de Brandemburg (ara molt canviat el seu entorn) i el Reichstag metrallat com un formatge emmental. I bé, jo tenia divuit anys.

Berlín es projecta horitzontalment. És la típica ciutat on un barceloní acostumat al mar/muntanya i Llobregat/Besós no s’orienta fàcilment. Sort de la torre de comunicacions que van fer els comunistes a Alexanderplatz, visible des de qualsevol punt, que t’ubica i et mostra el centre de la ciutat. Sobre el pla de la ciutat, l’edificació tendeix al mastodont. No hem d’imaginar gratacels altíssims, però sí edificis enormes, tant els antics (si és que a Berlín queda res d’antic) com els nous. L’arquitectura moderna berlinesa té molta anomenada i amb raó, crec jo. Diria que hi ha un punt de cert mal gust, però per ignorància no goso assegurar-ho. Molt destacable el Sony Center, una mica en aquesta línia un punt xarona, però vistós. El Gemäldemuseum, a la zona del Kulturforum, destaca tant per l’edifici com pel seu contingut pictòric, que el converteix en un dels museus importants d’Europa. L’illa dels museus, la torre de comunicacions comunista i el Reichstag (no visitable sense reserva) completen el panorama arquitectònic, juntament amb la catedral.

Els transports públics berlinesos són admirables. Potser una mica més cars que aquí, però molt efectius. A Berlín, no hi he vist ni un sol embús. És una ciutat on, de bon grat, acceptaria que els polítics progres em demanessin de deixar el vehicle privat a casa, perquè no fa cap falta. Els metros són llarguíssims, veloços i freqüents, i abracen tota la ciutat. Allà on no arriba l’U-Bahn (metro), hi arriba l’S-Bahn (rodalia); i amb bitllet integrat. Els autobusos, en les avingudes tan amples, no representen l’entrebanc paquidèrmic habitual a Barcelona. Tot és força net, i no hi ha ni una sola tanca, ni cap torn, ni cap entrebanc que necessiti la validació del bitllet per franquejar-lo. No cal introduir el bitllet per entrar ni per sortir de les instal·lacions del metro. I tothom paga. És la civilització.

Al metro s’hi pot veure un dels fenòmens que ens poden sorprendre més. Tenim una imatge molt quadrada i estricta dels alemanys, però és habitual veure gent bevent una cervesa de mig litre, tranquil·lament, al metro. No parlem, o no només, de penjats o peluts. Pots veure un home encorbatat o un modern amorrat a l’ampolla dins del vagó, sortint de treballar. Ningú no se’l mirarà ni ho trobarà estrany ni reprovable. És el deixar fer dels protestants. Aquí, tan arrauxats i lliures que ens creiem, no només és prohibit beure en públic, sinó que davant d’una escena així ens convertim en tietes de cap enlacat i bolso penjat del braç que arrufem el nas i sospirem, ai senyor.

El menjar, fàcil i barat. No com a França, on viatjar amb un nen de tres anys i intentar menjar alguna cosa decent per menys de 50 euros és una quimera. A Berlín s’hi pot trobar cuina de tot el món a preus assequibles, i hi ha bars i cafeteries pertot. Pel que fa a cuina alemanya, vam menjar un garró de porc daurat i cruixent i les ínclites salsitxes, tan bones. La cervesa, indiscutiblement bona, però de vegades poc freda per al nostre gust.

Berlín m’ha agradat, i em va agradant més encara en el record. Aquests dies ha estat calorosos i primaverals, una mica tramposos. Crec que és un lloc on podria viure una temporada, si no fos pel fred extrem que hi fa a l’hivern. És la pega de l’Europa més civilitzada i agradable.

Parla el professor Llovet

2011-04-27T17:56:00.001+02:00

Per un plat de Sopa

2011-03-13T20:51:00.008+01:00

Ja fa deu anys de l'últim concert. Deu anys! Hi vaig ser. M'hi vaig emocionar, hi vaig veure el Ninyín per darrera vegada. Ell seria el més feliç d'aquest retorn; ell que era l'únic que no ho volia deixar i que sabia que ho deixava per força perquè es moria. Estaria content perquè és molt rocker això de fer un gran concert de retorn, i ell era rocker de cor. Els deu anys no han passat en va, ja es veu a la foto, però segur que la música de Sopa de Cabra sonarà fresca i potent com sempre el 9 de setembre al Palau Sant Jordi. Hi seré. Estic molt content. Està molt bé aquesta onada de grups nous: Manel, Els Amics de les Arts, tot això està molt bé, però on és el rock? Jo en vull més. Hi haurà un altre concert? Un disc? Una gira? Tant de bo. Han tornat pels calers? I tu, que vius de l'aire?

Veritat i bonhomia

2011-02-18T13:32:00.002+01:00

Una setmana de viatge per Itàlia, amb alumnes. És molt cansat, però també molt agraït quan el grup s’ho val. Pisa, Florència, Siena, Venècia. Obres importants i viatge iniciàtic. Qui no recorda el seu viatge de fi de curs? Des d’Itàlia hem rebut diverses notícies de casa: estupor per la mort de Santamaria, les notícies sobre la cancel·lació dels ordinadors a l’aula i l’actitud ferma de Raül Agné a Osca, marxant de la roda de premsa quan se li impedí parlar en català. Aquesta és l’actitud. La pedagogia s’ha acabat perquè ja no funciona, el que cal és actitud. Fer el que faria un entrenador anglès si se li impedís contestar en la seva llengua les preguntes dels periodistes del seu país. Aixecar-se i marxar. Dir sense embuts i amb actitud de perfecta normalitat de quin país som. Ho he posat en pràctica aquests dies: “sete spangoli?”, “no, siamo catalani”. Amb tota naturalitat. “Mira, no volen que els diguem espanyols”, diu l’encarregat de la botiga a un senyor que és conegut seu. Exactament. Amb tota serenor, amb un somriure, però hem de dir la veritat. No serem mai res, no serem reconeguts com a catalans si anem acceptant que som espanyols per no complicar-nos la vida, per no donar explicacions. És a l’estranger, que hem de fer pedagogia, és allà on ens hem de fer conèixer com el que som. Si t’incomoda que et diguin que ets espanyol, digues que ets català, explica’t. A l’estranger, tota la pedagogia que calgui. A Espanya, aixecar-se i marxar.

Tinc twitter

2011-02-04T19:42:00.001+01:00

No sé si durarà, ni si hi acabo de veure la gràcia, però el cas és que tinc twitter:

http://twitter.com/elsubstitut

Apa, ja ho sabeu.

Resposta oberta a Jordi Tomàs

2011-01-14T11:31:00.005+01:00

Jordi Tomàs és un exseguidor d'aquest blog que ha publicat un comentari en el post anterior. Heus aquí la meva resposta:

Hola Jordi,
no veig per què he d'esborrar el teu comentari. Si me'l volies fer en privat o podies fer per e-mail, o sigui que no l'esborraré. És més, com pots veure, te'l contesto públicament. És lleig que vinguis al meu blog a dir-me públicament que sóc un dropo perquè no t'he dit res dels teus textos, cosa que em vas demanar com un favor. Sí que ho tenia present, però tinc feina i un nen petit. Ja deus haver notat que no escric gaire al blog, deu ser per alguna cosa. Ho faig ara: els teus textos em semblen bons, escrius bé. Tenen gràcia i et serviran per a allò que els volies. Fora d'alguna petita falta d'ortografia, no hi veig cap pega. Ja et vaig dir en privat que m'afalaga que tinguis en compte la meva opinió i te n'estic agraït, però jo no sóc ningú.
El que més em molesta és que vinguis aquí a dir-me què puc dir i què no. Que tu només ho dius en la intimitat, que no t'agrada el Saura? Em sembla perfecte, el teu sentiment de culpa generacional és cosa teva, però jo al meu blog dic el que em dóna la gana, només faltaria. Per què no es pot dir, que aquesta gent són uns inútils? És políticament incorrecte criticar l'esquerra, oi? És trist admetre els fracassos. Fer-me un comentari en públic per insultar-me, per dir-me que et dónes de baixa com a seguidor i per donar-me lliçons perdonant-me la vida simplement perquè no t'he fet el favor que em demanaves és d'una mesquinesa i d'un ressentiment que no m'explico. I fer-ho en públic, i encara amb el cinisme de dir que els altres lectors no n'han de fer res, ja és de traca i mocador. I, efectivament, me la bufa intensament el que pensis de mi.
Apa, doncs: bon vent i barca nova.
El Substitut.

Vas bé, cirerer

2011-01-12T18:39:00.002+01:00

L'hort dels cirerers al Romea. Malament. Aquest noi Manrique darrerament puja com l'escuma, i no sé si té talent per a la direcció o no. Es veu que ha fet coses interessants, i aquests papers de pinxo simpàtic que fa li surten rodons, però el seu Txèkhov del Romea és un conyàs de principi a fi. L'obra tracta el tema de la burgesia decadent que no és capaç de veure el desastre fins que ja s'hi troba. Ho amanim amb el personatge fet a si mateix, que és fill d'esclaus i acaba comprant la finca on treballaren els seus pares; i amb el personatge idealista que vol conduir la societat a la felicitat absoluta, el protocomunista.
L'obra no té pega, el problema és com es representa. No hi ha res pitjor que sortir del teatre amb la sensació que se t'han escapat coses. Hi ha tres personatges masculins que no sé qui són. És que no se sap qui són! Un diríem que és el fill de la protagonista, però no hosabem del cert. L'altre és un tipus que li diuen "el desgràcies" que representa que és el pallasso de l'obra (si som moderns en direm clown). Les seves notes d'humor consisteixen a anar-se fotent de cap constantment durant tota la representació. Humor fi, vaja. El tercer és un tipus amb barba que va begut un 75% del temps de l'obra i que li demana calers al personatge de la Guallar (protagonista) cada dos per tres. O sigui, que tenim una obra amb personatges que no sabem qui som. Per rematar-ho, els veiem amb dificultats, perquè la il·luminació és directament dolenta. Vaig sortir amb la vista cansada. Hi ha un monòleg del personatge intel·lectual que es produeix en la més absoluta penombra. No és una obra llarga, però s'hi fa. El desenllaç, quan ja se sap el que passarà, es dilata i s'estira com un xiclet, de tal manera que el public remena el cul al seient amb impaciència. Els actors ho fan correctament, la qual cosa acaba produint un aplaudiment final protocolari i educat, però fred com el mes de febrer.
A mi el teatre cada dia em fa més mandra: o et maten d'avorriment, o et tenen quatre hores clavat en una butaca, o no trobes entrades de les obres que sembla que estan realment bé.

Tanquem la carpeta 2010

2010-12-31T15:01:00.002+01:00

Amics i amigues, avui tanquem carpeta anual. Com cada any, fem una mica de balanç. Pel que fa al blog, tanquem l'any amb el post que fa 20. Sis posts més que el 2009, però sis menys que el 2008. Això ens situa en una mitjana exacta de 20 posts l'any els darrers tres anys. Lluny, això sí, dels 55 del 2007. Tot plegat vol dir que des que va obrir aquest blog a Blogger, el gener de 2007, hi he escrit 115 posts. Ara vindria la cançoneta de l'enfadós que diu que sóc un gandul i que he d'escriure més... Us l'estalvio. Ja que, en general, el 2010 no ha estat gaire llustrós, mirarem de deixar anotades algunes coses bones que ens hagi deixat aquest any:
El Barça: ja gairebé fa mandra parlar-ne. Com a contrapes negatiu, tenim l'estaquirot del Sandro de president. Amb una mica de sort, ho farà tant malament que el Barça tornarà a ser el que sempre ha estat: un club de gent queixosa, victimista i patidora. Ah, perdó, que parlàvem de coses bones...
El tripartit: ja no governa. Més enllà del que pugui venir, pensar que el Saura ja no mana em fa recórrer una esgarrifança de plaer per l'espinada.
Aquest blog: és en català, i encara no ha estat prohibit. Ai, ara truquen a la porta...
El Substitutet: va creixent alegre i sa. Ja ha començat a l'escola i a tots ens cau la bava.
Hem sobreviscut a una altra mudança.
Tenim feina.
He deixat de fumar (i m'estic posant com un bacó).
Aquest any que ve serà difícil. Haurem d'aguantar molt, però guanyarem. Bon any 2011 a tothom.

Informe PISA al mercadillo

2010-12-14T16:14:00.002+01:00

Dissabte passat en un mercadillo del Baix Llobregat. En una parada venen, posem per cas, uns mitjons que ens interessen. Tres euros cada paquet de mitjons. N'agafarem quatre paquets. Allarguem els dotze euros a la noia gitana que atén la parada, mentre ella fica els mitjons en una bossa de plàstic. Es mira estranyada la mà que conté el bitllet de deu i la moneda de dos. "Trece", diu. Canvio de llengua i li pregunto, "no valen tres euros?". "Sí". "Tres por cuatro, doce", jo que li dic. Fa la mateixa cara que si li parlés en ugarític. Entenc de sobte que no sap les taules de multiplicar, que no entén el concepte de multiplicació i que, segurament, li costa molt sumar. És probable que, mentre empaquetava els mitjons hagi anat fent la suma mentalment, i que s'hagi equivocat. No ens vol estafar un euro, és que és analfabeta funcional. Veig que aquest és un cas per a Superprofe, o sigui que corro cap a una cabina de telèfons mentre m'afluixo la corbata i em trec les ulleres i torno ràpidament a la parada enfundat en el meu mallot de superheroi pedagògic. "A ver", li dic, "valen tres euros cada paquete, no? Si me quedo dos paquetes, te tengo que pagar seis euros, no? "Ss... sí", contesta la noia. "Si me llevo cuatro paquetes, serán seis y seis, doce, no?". La noia assenteix i es queda els dotze euros. M'hi fixo mentre marxem, i no sé si la seva expressió és de vergonya o d'incertesa. Potser es pensa que li hem estafat un euro.

Estat de la qüestió

2010-11-29T12:30:00.005+01:00

S'ha acabat el Tripartit. Els inútils d'Iniciativa ens deixaran en pau i podrem anar a més de 80 km/h. Tindrem un president capaç de parlar la llengua del país (i d'altres) sense blancs de vint segons. Ernest Maragall no serà conseller d'educació (que potser es tornarà a dir ensenyament). Esquerra s'ha endut un clatellot necessari i higiènic. El PSC s'ha endut un clatellot que, pel meu gust, és fluix. Iniciativa té un electorat fidel al dogmatisme, zombis. Crec que Iniciativa té part de culpa de l'ensurt de la nit, la pujada de PxC. El seu discurs txupi-piruli (i el d'altres) amb la immigració, juntament amb el context de crisi imperant, és el còctel perfecte perquè pugin els partits d'extrema dreta. En això ens comencem a equiparar a la resta d'Europa. La Sánchez Camacho, tan bilingüe ella, no sap parlar català. Si torna a dir "vull dir-lis" algú m'haurà de collir de terra i portar-me a urgències. Mala cosa, la pujada del PP. Ciutadans es manté, o sigui que els ha votat més gent. Entra Laporta. En principi em sembla bé, però és un meló per encetar. Serà el nostre petit Berlusconi? Mas president, s'han acabat els anys de Tripartit. Costa fins i tot de creure. Convergència ha guanyat al cinturó roig. Només espero una mica d'endreça i una mica de llibertat, que el Govern no es passi el dia dient-nos què hem de fer. Més enllà d'això, vénen temps difícils, i aquest govern serà molt atacat per les decisions que haurà de prendre. Ja tinc ganes de fer el sa exercici de criticar aquells que he votat. La roda recomença; qui sap si d'aquí a quatre anys Esquerra em tornarà a prendre el pèl...

Puigcercós i els andalusos

2010-11-16T12:39:00.003+01:00

No tindrà el meu vot, però aquesta vegada Puigcercós l'ha encertada de ple. Ja n'hi ha prou de pensament feble i de correcció política. I si els pica, que es rasquin. Jo hauria anat més enllà: a Andalusia no paga ni Déu i ni Déu treballa. Naturalment, tant el que va dir Puigcercós com el que dic jo són hipèrboles, i és d'un nivell molt justet haver-ho d'explicar. Però és evident que a Andalusia hi ha moltes menys inspeccions d'hisenda i que els retornen molts més impostos, així com també és cert i indiscutible que a Andalusia es treballa menys que aquí. Mireu els horaris escolars, els dels funcionaris. I les "peonades"? Treballar dos mesos i cobrar un any d'atur? Això no és treballar menys? Qui ho paga tot això? Els catalans, naturalment, inclosos els andalusos que viuen a Catalunya i que per cert estan, molt d'ells, sense feina. Aquests han de pagar amb els seus impostos la gran vida que es foten els seus cosins del pueblo. I si algú troba ofensiu això que dic, doncs que s'hi posi fulles.

Més Joan Solà

2010-10-28T18:21:00.003+02:00

Avui hi ha hagut classe sobre Solà a segon de batxillerat. Els n'he parlat una mica i els he passat el discurs que va fer al parlament i un dels vídeos que vaig posar ahir aquí. M'ha semblat que era el mínim que podia fer.
Aquest és el Joan Solà de tots, però el meu és el que ara us explicaré. El vaig tenir de professor els anys noranta, en dues assignatures: Llengua catalana III, de primer cicle, i Sintaxi catalana I, de segon. No el vaig tenir més perquè jo era "de lite". De la mateixa manera que a la secundària els alumnes es divideixen entre ciències i lletres, a la facultat de filologia la gent és "de llengua" o "de lite". Jo era (sóc) "de lite", de tal manera que passava per les assignatures obligatòries de llengua mirant de prendre-hi el mínim mal possible. La llengua m'apassiona, però sóc massa mandrós per implicar-me en segons quines matèries d'estudi de la llengua. Sé massa poca gramàtica històrica, massa poc llatí, massa poca fonètica. Llengua catalana III ja anava de sintaxi heavy. El curs es basava més o menys en el llibre Qüestions controvertides de sintaxi catalana. Questions normatives discutibles, discussió del criteri de l'IEC (on Solà encara no havia estat admès), fins i tot del criteri de Fabra. Mentalitat oberta, esperit científic, sempre fer-se preguntes i anar més enllà. Ens va fer suar la cansalada. Calia lliurar-li una redacció. "Escrius prou bé", va anotar Solà en el meu treball. Venint de qui venia l'afirmació, ja us podeu imaginar com em vaig estarrufar. Després d'un examen justet, vaig treure l'aprovat. A Sintaxi catalana 1, va aparèixer la gramàtica generativa. Per als no avesats, imagineu-vos tota la sintaxi tradicional que vau aprendre a l'institut: doncs l'heu d'oblidar i començar de nou i de manera diferent. Potser vaig entendre un 10 o un 15% d'aquella assignatura, però us asseguro que la vaig gaudir. Solà en estat pur. Amb els ulls tancats, el doctor imaginava les oracions damunt del seu cap i en dibuixava els arbres d'anàlisi amb les seves mans petites i fortes. Minority report, semblava. Molt de nivell, molt bon humor, sempre. Vam suar encara més, i aquesta la vam aprovar al setembre. Sempre el vaig recordar amb afecte.
El 2008, l'Ornitòleg em va consultar, en relació al nom de la seva associació, si era correcte dir "anellament" o calia dir "anellatge". Buf, se'm va acudir enviar-li un mail al doctor Solà, sense gaires esperances que em contestés. Ho va fer. Molt amablement, em va adreçar al Termcat, després de molestar-se a fer-hi una consulta. Avui se m'ha acudit buscar el seu missatge per les profunditats de la safata d'entrada. L'he trobat. Aquest és el meu Joan Solà.

A Joan Solà, in memoriam

2010-10-27T18:03:00.002+02:00

Avui ha mort un home important, un exemple a seguir com a professor, com a persona i coma defensor de la llengua catalana. Un home digne. Vaig tenir l'honor de ser alumne seu, i encara em costa de creure que no hi sigui. Aquí deixo uns vídeos que diran molt més del que jo pugui dir. Gràcies, professor, infinites gràcies. Parla Joan Solà:

Punset

2010-10-05T09:19:00.002+02:00

L'endemà de El convidat que Albert Om va dedicar a Eduard Punset vaig començar a veure pel Facebook que la gent s'apuntava a grups o deia que li agrada Punset. Sembla que el programa va despertar certa simpatia pel personatge. També hi deu haver gent que l'aprecia ja d'abans, o que ha llegit els seus llibres amb interès, o que ha seguit el seu programa. Jo no he fet cap d'aquestes coses, però he de dir que el personatge se'm va fer profundament antipàtic. No li vaig trobar cap gràcia. Em va semblar un home trist i solitari, fracassat en les seves idees comunistes, que necessita envoltar-se de gent que l'admira perquè no se li apagui la flameta de la vanitat. Quan l'Om li preguntava si havia fet de pare o d'avi, va posar l'excusa que "això la meva generació no ho ha sabut fer". Sempre la vella excusa de la lluita, de l'idealisme. No, miri, vostè no ho deu haver sabut fer, en tot cas.
No he llegit els seus llibres, repeteixo, i ignoro si la seva tasca com a polític va ser positiva o negativa; però tinc la sensació que aquest home viu, aquests darrers anys, un èxit que en realitat no és el seu. És un divulgador científic, la qual cosa deu voler dir que basa els seus llibres i els seus programes en la feina que altres han fet. Vivim temps en què ens costa anar a la font, ens va millor que algú ens ho doni mastegat, passat pel sedàs, sense tels ni grumolls. Deu ser, doncs, que Punset és un bon comunicador. Ara que, amb el català i el castellà tan terribles que parla, no sé com s'ho fa.

La mare de Miguel Ángel Blanco

2010-09-07T00:18:00.002+02:00

S'ha acabat l'estiu i encara són calentes les imatges d'aquests nois que van anar a l'Àfrica a fer el solidari, el rescat dels quals ens ha costat una pasta i l'alliberament d'un terrorista d'Al-Qaeda. Quantes vides segaran aquests diners que l'estat espanyol ha pagat per la llibertat de Roque Pascual i Albert Vilalta? Què en deu pensar, posem per cas, la mare de Miguel Ángel Blanco? Fa 13 anys que aquest noi va ser salvatgement executat per ETA. El grup terrorista demanava l'acostament dels presos etarres al País Vasc (cosa que per cert garantia una llei que l'estat incomplia). No demanaven excarceracions ni diners. Però, esclar, l'estat espanyol no negocia amb terroristes, i a Miguel Ángel Blanco li van engegar un tret al cap i el van deixar tirat en un bosc. L'estat espanyol no negocia amb terroristes, però aquests nois solidaris -ho celebro- han tornat a casa sans i estalvis. No sé què en deu pensar la mare de Miguel Ángel Blanco.

Espanya campiona?

2010-07-08T09:24:00.003+02:00

Si parlem només de futbol, és evident que Espanya mereix els èxits que està obtenint en aquest mundial. Holanda ha fet també bon joc i, per tant, sembla que ens trobem davant d'una final justa. Ara, al contrari del que diuen els nacionalistes espanyols (que sempre fan veure que els nacionalistes som només els altres), com que el futbol és política -hi ha molt poques coses que no ho siguin-, jo vull que Espanya perdi sempre. Fa molta gràcia veure com els surt el nacionalisme per tots els porus als periodistes espanyols de qualsevol mitjà. I és normal! Aquest matí he sentit un tall de la SER en què Manolo Lama, en el moment que marca Puyol, es posa a cantar "yo soy español, español, español". Molt bé. Segur que Lama tenia al cap el gol de Puyol al Bernabéu i el petó a la bandera catalana que llueix com a capità del Barça. Venjança. No tinc cap problema futbolístic amb el fet que espanya guanyi el mundial. Em fa, això sí, una mandra oceànica tot el que vindrà després. Ara, a casa sempre hem estat molt d'Holanda.

Pancartes

2010-07-07T12:06:00.002+02:00

Montilla se sent incòmode anant darrere d'una pancarta on hi diu nació perquè l'única nació que sent Montilla és Espanya. Cal fer el paper, anar a la manifestació perquè és el president i blablabla, però tot aquest numeret de nen que o es juga amb la seva pilota o se'n va que estan fent al PSC és penós. Escoltin, Montilla, Iceta i companyia: aquest és el lema que hi ha: "Som una nació, nosaltres decidim". Si els agrada i s'hi sumen, perfecte; i si no, no vinguin. No s'hi val a amagar-se rere la bandera catalana per no haver de de dir res, per no portar cap lema que molesti els amics espanyols. Segurament seria greu que el president de la Generalitat no fos a la manifestació, però pel temps que li queda i pel llastimós paper que està fent, per mi que es quedi a casa.
Malgrat tot, anirem a la manifestació.

Dormo de dia

2010-07-06T11:16:00.002+02:00

Magatzem de recepció, tres de la matinada. Les retallades han fotut els més vells, però els directius estan ben col·locats. No hi ha readmissions ni queixes, hi ha calma arreu. Hong Kong és present, Taipei desperta, tothom parla del ritme circadià. Veig el dia amb preocupació als diaris, la meva nit té un color gris de mal de cap. Dormo de dia. El bou i l'ós marquen territori, lideren els cecs amb la seva glòria internacional. Sóc la pantalla, la llum encegadora, sóc la pantalla; treballo de nit. Veig el dia amb preocupació als diaris, la meva nit té un color gris de mal de cap. No em desperteu amb tanta cosa, dormo de dia. L'altra nit vaig plorar, no sabria dir per què. Llum de fluorescents de cafeïna i el seu pampallugueig furiós. Sóc la pantalla, la llum encegadora, sóc la pantalla; treballo de nit. Veig el dia amb preocupació als diaris, la meva nit té un color gris de mal de cap. No em desperteu amb tanta cosa. La Ocean està posada al 9, em submergiré en el cel, el llit m'estira, m'atreu, gravetat. Dormo de dia.

Daysleeper, R.E.M (versió lliure).

Hisop

2010-06-14T10:08:00.002+02:00

Divendres vam sopar a l'Hisop. Excel·lent sopar. Podríem definir-lo com un restaurant de cuina creativa, però que es basa en productes i plats perfectament tradicionals. Sí que fan escumes i dibuixets al plat amb les salses, sí que serveixen postres en culleretes de porcellana, però el que compta és que allò que et posen a taula és bo, molt bo o excepcional. El foie after eight (amb escuma de menta i xocolata ratllada pel damunt) sembla una pura extravagància, però la veritat és que funciona, i molt bé. L'anegueta (sempre femella i jove) es desfeia a la boca, i l'acompanyaven unes salses boníssimes. El rap amb múrgoles és una de les coses més bones que hagi menjat mai. De debò, vaig estar a punt de plorar. La taula de formatges final era per aixecar-se i aplaudir. A més, és un restaurant arriscat. Fan barreges que d'entrada fan por. Mai no m'ha agradat barrejar el peix i el marisc amb bolets i formatge, i a l'Hisop ho fan amb èxit. El ja esmentat rap és una victòria, però també fan unes vieires acompanyades d'una salsa (gairebé una sopa) d'un formatge de la Cerdanya que hi canten els àngels. Els cafès inclouen cinc o sis tastets de postres, entre els quals destaca la crema catalana de camagrocs, tan sorprenent com saborosa. Si hem de posar alguna pega, potser el ritme entre plats és millorable, i la sala resulta una mica freda, almenys d'entrada. La relació qualitat-preu és molt bona, i els plats són rodons.

Nit electoral blaugrana

2010-06-13T21:09:00.003+02:00

Les meves dots d'endevinador no em donarien per guanyar-me la vida, però veurem què passa. Anirem actualitzant aquest post al llarg de l'escrutini. Ara mateix, a les 21.10, sembla que Rosell guanya amb claredat. No són bones notícies.

23.10

Tot sembla decidit a favor de Sandro Rosell. Què hi farem. Un desastre. Sumant els percentatges dels altres tres, també hauria guanyat Rosell de carrer.

Nit electoral blaugrana

2010-06-13T21:09:00.000+02:00

La teoria Ingla es va perfilant

2010-05-19T22:20:00.002+02:00

Que no vaig gaire errat amb el post anterior es va fent evident. Els cercles laportistes es van acostant a Ingla. Salvador Sostres, laportista conspicu, ha donat avui el seu suport a Ingla. El ninot de palla Ferrer ja fa pudor de socarrim. Si fos soci, jo també votaria Ingla.

Eleccions a Can Barça: una teoria

2010-05-13T22:51:00.002+02:00

Sempre he tingut una teoria: tota aquesta història dels que han marxat enfadats de la directiva és mentida. Sempre he tingut la sensació que tot plegat és una estratègia, molt intel·ligent i molt ben pensada, per perpetuar el model actual i evitar una regressió a la foscor nuñista i gaspartera. Crec que l'espantada d'Ingla i Soriano després de la moció no va ser una altra cosa que una retirada a la reraguarda per preparar una candidatura de futur. El model econòmic de Soriano ha estat la base de l'era Laporta, és el que ha col·locat el club on és ara pel que fa a prestigi internacional i imatge. Ingla sempre m'ha semblat un executiu molt eficaç. És un d'aquests pijos que treballa setze hores al dia i que a casa ni el veuen, però que disfruta com una bèstia. Molt bé, ja tenim la primera part de l'estratègia.
Al cap de poc, Laporta deixa clares les seves preferències per dos dels seus directius com a continuadors: Godall i Ferrer. Poc després Godall sembla caure en desgràcia, i hores d'ara ja està situat a la candidatura d'Ingla i Soriano. Ferrer és, actualment, el candidat oficialista, però no el coneix ni Déu. Jo no sé ni quina cara fa. Em sembla que això fa pudor d'home de palla. I si no és igual: si guanya Ingla guanya el laportisme i si guanya Ferrer també (tot sempre segons la meva teoria).
I el Sandro? És que tampoc no m'ho acabo de creure. Al capdavall, per què es van enfadar Laporta i Rossell? Algú se'n recorda? A mi em sembla que aquí va començar el primer pas d'aquesta gran estratègia de perpetuació. Tinc la sensació que el Sandro i el Jan es veuen els dissabtes al vespre a casa de l'un o de l'altre, es prenen uns gintònics i es fan un tip de riure.
Per tant, teoria A: Ingla, Vicens, Soriano i Godall acabaran fusionant-se amb la candidatura de Ferrer, per fer una candidatura forta contra en Sandrusco. Teoria trash: es fusionaran fins i tot amb el Sandrusco. Total, no sé si les coses aniran així o no, però tenia ganes de deixar-ho escrit i a veure què passa. El Cercle Virtuós continuarà. Ah, i la resta de candidats són una colla de loosers.

Nou burro de la setmana

2010-05-12T23:31:00.004+02:00

Aquesta mala llet, aquest ego inflat, aquest cinisme... I aquests cabells!

El burro de la setmana:

2010-04-21T22:11:00.003+02:00

Senyors d'Orange

2010-04-16T22:01:00.003+02:00

Sàpiguen que, per anys que passin, per més mòbils, ordinadors, mòdems, connexions, tarifes planes o polles en vinagre que m'ofereixin, mai, mai i mai dels mais no seré client seu. Per moltes argentines maleducades que em truquin a les deu de la nit oferint-me els seus serveis de merda, encara que em putegin fent-me trucadetes i penjant després de dir-los que no atenc trucades comercials a aquestes hores. Encara que la seva companyia esdevingui l'única forma de comunicació possible. Mai no seré client seu perquè n'estic fins els collons de vostès, de la seva mala educació, de la seva insuperable grolleria i que se'm fiquin a casa quan els ve de gust i em molestin i em despertin el nen i em posin de mala llet, grandíssims fills de la més grandíssima puta. VAGIN A PRENDRE INTENSAMENT PEL CUL.

Atentament,

El Substitut

Falles a Benicarló

2010-03-14T23:16:00.001+01:00

Potser fóra ja hora d'escriure alguna coseta, aquest any. Acabem d'arribar de Benicarló, on el Doctor i la seva família ens han acollit amablisíssimament, com sempre. En ocasió de tan valenciana festa, hem caminat per tot el poble de falla en falla (la majoria d'elles encara en fase de muntatge) i hem respirat l'ambient de festa i el fum dels petards. Mai havia anat a falles, espectacle que des del nostre oasi endreçat del nord sempre m'havia semblat d'una coentor i d'un baix nivell molt remarcables. He de dir que hi ha coentor i berlanguisme en la festa, però que també hi ha moments de crítica prou àcida a uns estaments poderosos tan establerts en la societat valenciana, que hom acaba pensant que són una mena de monòlits intocables. El cas és que alguna garrotada s'enduen els molt peperos polítics benicarlandos, almenys en les falles d'aquest any. Pel que fa a l'estètica, he de dir que m'he endut alguna sorpresa agradable. Si bé predominen els colors pastel i aquella estètica mig Disney mig Ferrandis que tots tenim al cap, val a dir que hem trobat algun ninot i alguna falla sencera feta amb cert gust i amb una estètica més avançada i més aconseguida.
El millor, per damunt de tot, ha estat passejar la festa al costat d'algú que no es considera "d'eixe món", que malgrat ser conscient que això de les falles és una tradició importada de València capital i que no lliga gaire amb els sectors més progressites i propers a la idea de País Valencià (confrontada a la de Comunidad Valenciana), accepta que la tradició està ja instal·lada i se la mira amb una actitud gens rebentaire, sinó més aviat crítica, mordaç i divertida. Si feu un cop d'ull al blog del Doctor, entendreu molt bé de què parlo.
Venint de Catalunya, on per cert no estem per tirar tampoc gaires coets ni per donar lliçons de consciència nacional, fa una mica de tristesa veure les banderes espanyoles penjades de banda a banda dels carrers, la diglòssia brutal que pateix el valencià i el maltractament que rep l'ortografia de la llengua, en un país on justament la nostra llengua té un color i un so tan agradables.
En arribar a casa, ens trobem una esperança: http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20100313/53898409193/ciu-roza-la-mayoria-absoluta-y-el-tripartito-se-hunde-en-plena-nevada-psc-icv-esquerra-republicana-m.html.
Potser aviat cremarem, també aquí, uns quants ninots.

Quin entrenador tenim

2009-12-19T23:57:00.000+01:00

Aquest post 100 és per tu.

Beure als 34

2009-12-18T15:35:00.002+01:00

A aquestes alçades de la pel·lícula, podem dir que al llarg de la nostra vida nocturna hem begut una mica. Hem pres algunes copes; moltes de sobreres. Ja fa anys que hem superat la mitja hòstia de cervesa que l'endemà et fa sentir a les portes de l'infern. Ja no bevem coses rares, no fem invents, hem trobat el que ens convé. El que passa quan arriben les vicissituds paternes és que sortim menys, molt menys. Bevem molt menys i la tolerància a l'alcohol és també menor. Tot això és un bon indicador per a la salut, però pot passar que el dia que sortim ens hi posem amb el ritme amb què ans solíem, i que els resultats siguin catastròfics. Cal moderar-se i, de tant en tant al llarg de la nit, fer-nos passar la set amb aigua, encara que sigui del lavabo del local (trist, però menys que pagar 4 euros per una aigua a la barra). Fa pocs dies vaig anar a un sopar que fem de tant en tant amb uns amics a La Rueda, un restaurant Uruguaià de carns esplèndides de Barcelona. Potser hi va contribuir l'enorme (immens, colossal) bistec de triceratops que em vaig menjar, però el cas és que després del vi, dos gintònics i un margarita que van anar caient al llarg de la nit, l'endemà la ressaca es va presentar asimptomàtica. És a dir, hi era, però el cap i l'estómac van trobar-se a lloc i en estat de revista en tot moment. Crec que el secret és el tractament preventiu que em vaig aplicar:
- Una càpsula d'Omeprazol unes hores abans. Protector estomacal genèric, barat i sense recepta.
- En arribar a casa, Almax i ibuprofè.
Avui, com tothom, tinc sopar de Nadal i aplicaré el mateix atac preventiu. A més, em faig alguns propòsits:
- Beure poc o gens de vi durant el sopar. És perillós.
- No passar de tres gintònics. És molt perillós.
- No demanar una cervesa a última hora perquè tinc set i és més barata. És fatal.
Tenim una edat. Que hi hagi sort. Ja explicaré els resultats.

El meu FPP

2009-12-15T22:45:00.003+01:00

Tots n'hem tingut un de, FPP (Fill de Puta Primigeni). El meu es deia D.E. i va ser el tros de capullo mamon que em va dir qui són els reis. Sempre que arriben les festes de Nadal m'acabo recordant d'ell. Un filldeputa de set anys que em va robar la innocència. Un tipus que a tercer d'EGB es va canviar d'escola i no el vaig veure mai més. Un ésser que, pel que fa a mi, només ha vingut al món a fotre'm enlaire la il·lusió un mal dia dels meus set anys. Segur, imbècil, que ets el xivato de l'empresa, el grimpador llepaescrots que fa carrera a base de putejar els companys. Segur que tot et va molt bé, que mantens aquell somriure foteta de rata sàvia merdosa. Sàpigues, tros de cagarro immund, que des de la distància dels anys, siguis on siguis, jo et maleeixo. Filldeputa.

Consultes: democràcia.

2009-12-14T22:47:00.001+01:00

Als espanyols els fa més por un català amb una papereta a la mà que cent bascos amb un kalaixnikov a cada mà i una granada a la boca. Que s'hi vagin acostumant.

Sonats de barri

2009-12-03T16:49:00.003+01:00

Visc en un barri perifèric, una mica isolat, d'una ciutat del Baix Llobregat. El barri té estanc, farmàcia, tres bars, una perruqueria i un súper petit. No és un barri gaire poblat, i en l'any i mig que fa que hi vivim hem tingut temps d'identificar els elements peculiars que hi viuen. Hi ha dos personatges que m'intriguen. L'un és un gallec- l'accent el delata- que clava la pallissa a tothom que es deixa entabanar pel seu somriure perpetu. Sou al parc, dins del tancat de fusta, assegut al banc. El nen juga tranquil·lament i us dóna un respir. El gallec apareix del no res i, des de l'altre costat de la tanca us engega un discurs dement, delirant, afàsic, sobre les bondats de la paternitat, i tot seguit comença a garlar sobre els catorze anys que va treballar amb l'alcalde Maragall. No crec que passés d'ordenança, però en fi, ja es veu que és el clàssic jubilat que s'enyora de la feina. Us pregunta si sabeu anglès. En sabeu, però li dieu que no, només faltaria ara encetar un diàleg demencial en anglès amb un subjecte com aquest. Ell, naturalment, el parla. El final del discurs versa sobre el fet de ser un home que s'ha fet a sí mateix, etcètera. Més o menys, això és el que es dedueix de l'stream of consciousness verbal que l'home deixa anar. Al final, feliçment, l'home s'acomiada amb un "y perdone, eh?". Marededéusenyor. No sabria dir si és boig o si va begut. Probablement totes dues coses. La demència, la hi ha produit el fet de la jubilació i la nostàlgia d'uns temps ocupats i feliços? Qui ho sap. Ara fa una estona l'he vist tot tornant (jo) de l'escola. S'enfilava Collserola amunt, amb un llarg bastó de canya de fabricació pròpia, amb una gorra blava i el seu somriure malèfic permanent a la cara. Té una dentadura excel·lent. Un dia, en un bateig, un capellà ens parlà de la tranfiguració de Jesús en d'altres persones. Ens deia que aquell home aturat que l'anava a veure a l'església per demanar-li ajuda era Jesús que el posava a prova. Jo crec que el gallec del bastó de canya és Llucifer en persona.
L'altre personatge és perfectament benigne i, diria, que fins i tot és estimat al barri. No es fica amb ningú, només de vegades s'ofereix a les senyores que coneix per portar-los les bosses del súper. Aquest home té la dèria esportista. És un caminador empedreït, i sempre va de pressa. On va, ningú no ho sap. Estiu i hivern vesteix vambes J'Hayber, mitjons blancs amb les ratlles vermella i blava, pantalons curts d'esport dels anys vuitanta amb les tres ratlles adidas i samarreta. La samarreta és de tirants a l'estiu, i de màniga curta a l'hivern. Ja pot fer fred. La despesa en roba d'aquest senyor és irrisòria. Té la pell colrada pel sol i presenta un aspecte físic magnífic. Està en una forma envejable. Li falta el dit polze de la mà dreta. Potser era fuster, o treballava amb maquinària pesant i perillosa. Deu vorejar la setantena. No diria que sigui un boig, segurament és només un excèntric. Saluda a tothom i és molt simpàtic. Des del balcó de casa, a l'estiu, tot fumant un cigarro, de vegades el veig que surt a la finestra de casa seva, que deu ser a uns trenta metres, i aboca una palangana d'aigua al carrer. Viu en un entresòl i deu pensar que això li deixa el pis més fresc.
N'hi ha més a fora que dins, i jo mateix no em trobo gaire bé.

La casa per la teulada

2009-10-22T20:10:00.002+02:00

Això de ser català és cansat. Hem fet anys de pedagogia estèril, hem somiat amb l'Espanya plural, hem volgut un estatut, dos estatuts, hem esperat que el Constitucional ens hagi anat donant permís per existir successivament. I així estem encara. Mentrestant hem anat malgastant energies demanant, per exemple, seleccions esportives catalanes. Quants esforços estèrils. Quin començar la casa per la teulada. Si tot aquest esforç s'esmercés a treballar de debò per la independència. Demanar el català a Europa quan no el podem fer servir ni al Congreso. La casa per la teulada. Ja n'hi ha prou de demanar, de pidolar. Demanar seleccions esportives és d'espanyols. Deixeu-nos tenir equip de futbol i ens quedem. I contents. Jo ja tinc el Barça, miri. L'única opció raonable que s'ha pres darrerament són les consultes. A Espanya, les urnes, la democràcia, li fan basarda i fred de peus. La llibertat no es demana, es pren. I el dia que ens n'anem ja tindrem selecció i parlarem català a Europa.

El ridícul d’ICV

2009-09-11T23:32:00.003+02:00

Una vegada més, Iniciativa ens ha avergonyit davant del món sencer amb el seu boicot a l’actuació de la cantant Noa a l’acte institucional de la diada d’avui. Aquest boicot s’ha dut a terme en aliança amb l’associació “Aturem la guerra” i ha consistit a xiular la cantant fins que la bellesa de la música s’ha imposat i la coherència de les seves paraules han silenciat la barbàrie d’aquesta colla de pòtols. Dic barbàrie perquè la ignorància d’aquesta gent és tanta que ni deuen saber que Noa s’ha posicionat publicament manta vegades a favor de la fi del conflicte al Pròxim Orient, i ells en canvi han actuat com si qui ens ha fet l’honor de venir a cantar fos una mena de sionista radical. L’únic motiu que queda, doncs, per xiular-la deu ser que és jueva; i això és racisme. Un motiu més perquè aquest partidet ridícul ple de gent ridícula deixi d’una vegada de formar part del nostre govern i passi a una oposició marginal de la qual no s’hauria hagut de moure mai. Que vagin fent, a veure si ben aviat els veiem fins i tot fora de l’arc parlamentari. Ja n’hi ha prou.

Barcelona, diumenge de setembre

2009-09-06T22:28:00.003+02:00

Avui hem fet un llarg passeig. De Francesc Macià fins a Plaça de Catalunya per l'Eixample i Rambla de Catalunya, que és la que es pot passejar. L'altra és lamentable. Barcelona era buida. Suposo que la gent aprofita encara el cap de setmana per rematar l'estiu. Dia de calor, però fresc a l'ombra. És aquest airet de setembre tan agradable, fresc, picant, difícil de definir. Potser si hagués de triar un clima fix per a tot l'any triaria el de setembre. Calor, però amb possibilitat de protegir-se'n. Hi ha una llum neta, els perfils ben definits, la ciutat com dibuixada per Hergé. Retornats a casa hem menjat un risotto de ceps (aromes de tardor) i mussaka. Tot molt bo. Tarda al parc amb el petit. La normalitat que es va restablint; potser la normalitat és el més desitjable, al capdavall. El nou curs que s'acosta; el nou any, de fet. M'agrada que els anys s'organitzin en cursos: és endreçat. La normalitat d'escriure una miqueta, després de tant de temps.

Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

2009-06-30T22:33:00.004+02:00

Un home digne de ser escoltat, si teniu mitja horeta. Gràcies, professor. Va ser un honor assistir a les vostres classes i us mereixeu aquest premi.

http://www.tv3.cat/videos/1304159

Ja som letals

2009-05-29T12:30:00.003+02:00

Abans d'ahir es va capgirar la història. El Barça, acostumat a jugar bé i a rebre un gol absurd en el pitjor moment, va fer justament a l'inrevés. Quan pitjor anaven les coses, quan més escanyats estàvem, a la primera jugada d'atac marquem un gol que va matar el Manchester United. Aquestes coses abans no passaven, alguna cosa ha canviat. Penso ara en el vertigen que deu sentir Pep Guardiola després d'haver portat l'equip a fer la millor temporada de la seva història, a la primera i amb trenta-vuit anys. Vertigen. I ara què? Com es pot millorar això? Com motivarem els jugadors? Estic segur que ja ara està treballant per la temporada que ve, però jo tindria un vertigen indescriptible. Espero que es quedi molts anys amb nosaltres, espero que no el crucifiquem al primer fracàs, a la primera eliminació, de la mateixa manera que ara el divinitzem. "Vivim perquè les coses en importin". Gràcies.

Dic que ja som letals perquè d'una vegada per totes ens hauríem d'alliberar del cangueli culer, del sentiment d'inferioritat, de l'"avui patirem". Ara són els altres els qui ens temen perquè som letals. Ens temen perquè equips com el Sevilla, el Madrid, l'Atlético o el Bayern han semblat equipets de segona b en mans del Barça. Som letals perquè tenim raó, el nostre futbol és la veritat i els covards cauen amb dolor al nostre pas, com el Chelsea. I som Sylvinho plorant en català, i som Gudjohnsen tocant orgullosament l'escut, i som les llàgrimes de Muniesa, i som el cor d'Alves, i som el petó de Puyol a la bandera, i som la ràbia d'Etoo, i som l'elegància d'Henry, i som la humilitat d'Iniesta. Som tot això, ho tenim tot. Si ho volgués tenir també el país...

Vodafone i la unitat de la llengua

2009-03-25T10:02:00.002+01:00

Pel títol d'aquest escrit i, escaldats com estem tots plegats, és bastant probable que el lector s'estigui esperant una bona estripada contra la companyia de telefonia mòbil. Doncs no. Resulta que, darrerament, he hagut de trucar unes quantes vegades al servei d'atenció al client d'aquesta companyia, de la qual sóc client. D'entrada diré que el temps d'espera perquè t'atenguin és raonable. La sorpresa ve quan em contesten en català, directament, i sense "si quiere ser atendido en castellano pulse uno, catalán pulse dos". No sé si les trucades des de Catalunya són ateses sempre en català o si es miren la llengua en què el client de la línia ha sol·licitat les factures i llavors el direccionen sempre a l'atenció en català. No ho sé, però ho fan bé. La segona sorpresa és el català en què t'atenen. S'hi posen unes xiquetes que parlen un català meridional molt agradable de sentir: és a dir, que parlen valencià. Suposo que treballen en un call center del País Valencià i atenen trucades en les dues llengües. El fet que jo, client català, sigui atès des d'un call center valencià en el dialecte propi de la zona suposa l'acceptació per part de Vodafone de l'unitat de la llengua catalana. Visca. Ja és estrany que hi hagi alguna una gran companyia que actui en aquest sentit, no ja amb sensibilitat, sinó amb normalitat. Però és que acceptar la unitat de la llengua els estalvia diners. Des d'un sol centre poden atendre clients en les dues llengües, sense necessitat de tenir un altre centre a Catalunya on les noies parlessin català principatí. Sovint, actuar amb sentit comú té premi. Llàstima que no hi hagi manera de corregir això: "Bon dia, li parla Sandra, en què li puc ajudar?".

L'aixeta i el tret de sortida

2009-01-22T20:26:00.002+01:00

La senyoreta Carlota demana un post rebotat. Doncs aquí el teniu, amb dedicatòria:

Un dels gremis que em posen més a parir darrerament, i cada cop més, són els periodistes. Aquests periodistes que no saben fer servir l'eina que els proporciona el pa, la llengua -tema per a un altre post rebotat- i que només saben beure de dues fonts: la wikipèdia i el tòpic. El tòpic suat, el tòpic repetit fins a la nàusea, el tòpic que fa venir picor a l'engonal. Darrerament hi ha hagut el conflicte del gas entre Rússia i Ucraïna Doncs bé, algú va tenir la brillant idea de dir que Rússia havia tancat l'aixeta del gas. La primera vegada, ves quina gràcia; però és que des d'aquell feliç dia diaris, teles i ràdios no fan altra cosa que repetir que si Rússia obrirà l'aixeta, que si Ucraïna accepta el pacte per obrir l'aixeta, aixetes amunt i aixetes avall. L'altre tòpic que em rebenta és més antic, però té una salut de ferro: cada vegada que comença qualsevol mena d'esdeveniment, fira, congrés, cimera, lliga de futbol, de bàsquet, de dòmino, jocs olímpics, presidència d'Obama, el que sigui; sempre s'hi dóna "el tret de sortida". Tot té "tret de sortida", fins i tot un judici per un assassinat a trets. "Avui s'ha donat el tret de sortida al Bread&Butter..." A la cara te'l fotria jo, el tret, periodistot!

Proselitisme ateu

2009-01-14T09:53:00.002+01:00

Tot aquest assumpte dels autobusos amb missatge ateu. Bé, segons el diccionari de l'IEC, ateu és aquell que "nega l'existència de Déu". Aquests ateus de la campanya, doncs, són uns ateus de pa sucat amb oli, de vol una mica gallinaci, ja que en el seu eslògan s'hi llegeix que "probablement Déu no existeix...". Què vol dir "probablement"? O neguem l'existència de Déu o ens fem agnòstics, que això de nedar i guardar la roba fa molt lleig! Jo sóc ateu, i per tant nego l'existència de Déu. La meva, però, és una negació íntima, sense banderes ni pancartes ni anuncis als autobusos. Que cadascú cregui en el que li doni la gana, jo no vaig fotent la tabarra a la gent. Tant que ens molesta que l'Església ens digui de tant en tant el que hem de fer i ara resulta que sortim al carrer a dir a la gent que "probablement" Déu no existeix i que siguem feliços. A mi em sembla que això de la felicitat depèn de molts factors, probablement molt diferents de les creences que tinguem. I això dels ateus que s'organtitzen i fan propaganda de la seva (no)creença trobo que fa un cert tuf, paradoxalment, de religió.

El típic post

2009-01-09T19:33:00.002+01:00

Hola què tal. Aquest és el típic post de començaments d'any, el dels bons propòsits. Algú que estimo em va dir l'altre dia que els bons propòsits són precisament aquells que mai no acomplim. Sàvia frase. Per aquest any simplement em proposaré d'escriure més sovint en aquest blog tan abandonat. No diré que escriuré cada dia- que és el que realment m'agradaria- perquè cal que acceptem que no hi ha prou força de voluntat i que la manca de temps no és sinó una de tantes excuses. Bé, el propòsit seria simplement escriure alguns cops per setmana. Segurament sobre temes quotidians, ja que la política del país està com està. No sé, de tota manera, si me'n sabré estar. Sigui com sigui, escriure una mica, espolsar les teranyines, potser fer, si trobo el moment, un petit canvi d'imatge. No ho sé. Tinc ganes de tornar-m'hi a posar i, darrerament, he tornat a veure una mica el món amb les ulleres de blog posades. Haurem d'anar amb la llibreteta al damunt perquè sempre se m'acuden temes i després els oblido i això fa molta ràbia. Bé, sàpiguen estimats lectors que he tornat, que sóc viu i que per aquí anirem explicant algunes cosetes. Bon any tinguin.

Yes we can

2008-11-05T12:19:00.005+01:00

Bé, ja tenim l'Obama. Tots aquells condescendents que anaven dient que els EUA no estaven preparats per a un president negre ja tenen un tòpic menys a la bossa dels tòpics antiamericans. Quan Alemanya tingui un canceller turc i França un president algerià, que parlin dels altres. Que n'aprenguin també de nosaltres, que tenim un president andalús.

Em sembla bé l'Obama, però em desperta recel aquest to de predicador negre que gasta. Els predicadors negres són grans oradors, però després potser resulta que tot és retòrica. Quan vam ser a Nova York, l'estiu del 2005, vam anar a veure la missa de l'Abyssinian Church de Harlem. Un espectacle. El reverend era un gran orador i el gòspel era esplèndid. El discurs del reverend, però, era pura retòrica. Gran sentit de l'espectacle, domini del to, de la inflexió, de la pausa dramàtica, del llenguatge no verbal. El missatge, però, era per a gent justeta. Tota l'estona la mateixa idea: "God can change your nature". Era com la tornada d'una cançó: feia una parrafada explicant una paràbola o una faula de nivell de primària i "God can change your nature". Una altra parrafada i el mateix. Obama sembla que té ben apresa aquesta oratòria i la utilitza amb el seu "Yes we can", que és la tornada de la seva cançó. Tot sigui dit, la seva cançó sembla més plena de contingut que la d'aquell reverend, i sembla que genera bones expectatives. Jo estic una mica escèptic. El temps m'ha ensenyat prudència davant els fenòmens polítics encarnats en persones que ens han de salvar d'alguna cosa.
Encara em poso vermell quan recordo que vaig obrir sorollosament una ampolla de cava perquè va guanyar Zapatero el 2004. No perquè l'hagués votat, sinó per l'humiliació que va patir el PP. Després ha resultat que els humiliats hem estat uns altres. També m'agafa coïssor quan recordo les vegades que he aspirat amb delectació el fum retòric del nostre Carod. Això és el que em fa por, que Obama sigui un altre venedor de fum.
A mi qualsevol dels dos candidats m'estava prou bé. No caic en la fàcil temptació de dir que si fos americà votaria demòcrata. Jo no sóc americà, i els EUA són un país complex i enorme, i no es pot dir alegrement jo votaria tal, perquè si jo fos tal. Qualsevol cosa que no sigui Bush m'està bé, perquè Bush em sembla un pur i simple incapaç, un home que no ha governat sinó que ho han fet Cheney, Rumsfeld i Rice i, repeteixo que no sóc antiamericà, ho han fet molt malament. Pel bé de tots, que Obama ho faci bé; i si convé, doncs que Déu beneeixi Amèrica.

Dissabte, llevar-se d'hora

2008-10-11T09:08:00.002+02:00

És dissabte al matí, les nou. El petit juga després d'esmorzar, la mare dorm perquè ahir va tenir un sopar. Jo escric aquest post en pijama, despentinat. Al carrer hi ha silenci i calma. És tota una altra cosa, això dels dissabtes abans de les onze, de la una, de les dues. És una de les coses que descobreixes quan tens un despertador de carn i ossos que et desperta i et rep amb un somriure i una cacota pestilent al cul. I no és pas desagradable. Hi ha un altre ritme. Com que no hem de treballar, no hi ha pressa i podem prendre el cafè amb llet tranquil·lament, llegir l'Avui per internet, trobar una entrevista interessant per fer-la llegir als de tercer, en comptes de la merda multiculti que hi ha al text de la unitat 2, escriure una mica. Hi ha aquesta pau i aquest ritme pausat, sense ressaca, sense la boca seca i la llengua de fregall. No renegarem de la diversió del passat, ara, i hi anirem tornant. No direm que tot són flors i violes, que hi ha nits en blanc, nervis, mocs, tos i plors. Però avui hi ha aquesta pau. Són les nou, és dissabte i el sol surt per la teulada de la casa del davant.

A mi em canses, Albert

2008-10-09T20:24:00.002+02:00

És que me'l trobo a la sopa aquest noi. Poses Rac1 i hi surt promocionant la seva pel·lícula sensible, si a la tarda comets l'error de posar El Club, te'l tornes a trobar. Abans de l'estiu va fer un altre tour promocionant Mundo amarillo, un libre que va fer per explicar que d'aquelles persones que de vegades et trobes a la vida i et cauen tan bé que de cop els explicaries qualsevol cosa però que no són exactament amics ell en diu "grocs". Tot aquest cuento. Tanta història amb la cama ortopèdica, el càncer que va patir de petit, que si prefereix que li diguin coix que minusvàlid, que si "los pelones", tant de bonrotllisme. A mi ja em cansa. Que sí, que caus bé, que has trencat algun esquema, que has capgirat certa correcció política, que ets un bon autor teatral i un bon guionista, però noi, és que sempre expliques el mateix. I amb tot aquest assumpte de ser coix i simpàtic ja sembla que a tothom li has d'agradar i que els periodistes, pesadets com són, t'han de convertir en el minusvàlid enrotllat de Catalunya. Al final, t'has tornat el freak (en el sentit original de la paraula) que no volies ser.

L'hora del lector

2008-09-21T00:11:00.002+02:00

Feliçment, ha tornat a les pantalles un programa que es pot mirar: L'hora del lector. Aquesta setmana ens han regalat una estona agradable parlant de Blai Bonet, escriptor que, malgrat els anys de córrer per la facultat de filologia, mai no he llegit. La veritat és que me'n van fer venir ganes. Va ser una estona de sentir coses intel·ligents per variar, i en mallorquí, no només perquè el presentador ho és, sinó perquè hi havia convidats el Sabastià Alzamora i el Biel Mesquida, que em va embadalir amb la seva verbositat sàvia i divertida. L'únic element negatiu d'aquest programa és la incomprensible presència d'aquest indigent intel·lectual que fa dir-se Víctor Amela, que no sap res i el que sap ho sap malament, que només presenta llibres tontos i que emet opinions encara més tontes. No entenc què hi fa en aquest programa, ni entenc què hi fa a la tertúlia dels divendres de "El món a Rac1". Però qui és aquest tio? Un que fa deu anys que fa la mateixa entrevista a la Contra de La Vanguardia, un que sap fer-se el graciós. Sort que dimecres es van quedar sense temps i no va poder intervenir, quedant com el que és, un florero lleig que molesta i que ningú no sap què fer-ne.

2008-08-29T21:57:00.002+02:00

De vacances (espanyoles)

La Rosa i la Laia, aquestes noies que fan el "De vacances", i que fan uns viatges la mar d'arregladets, m'acaben de deixar ben parat. Avui eren a Palerm, Sicília. Ja d'entrada es fan guiar per un senyor que parla castellà, i és que resulta que és el director de l'Instituto Cervantes (y cierra España!) de l'illa. Resulta que la cosa va de promocionar una exposició que hi fan de grans "pintors espanyols". Heus aquí la llista que en dónen: Dalí, Miró, Tàpies, Barceló, Picasso, Chillida. Toma del frajco, carrajco! Tots al mateix sac, "pintors espanyols", iepa. Vet aquí un formós exemple de l'espanyolisme subtil, d'havent sopat, que TV3 va administrant de gota en gota als seus espectadors endormiscats d'avorriment. El senyor Joan Ferran ho deu trobar excel·lent.

Deixo el link per qui s'ho vulgui mirar: http://www.tv3.cat/videos/588519

2008-07-31T21:42:00.002+02:00

No passis pena!

Amb aquesta frase es podrien resumir els dies que em passat a Menorca, gràcies a l'hospitalitat de na L. i en S., que ens han obert casa seva, a Es Mercadal. No havia estat mai a Menorca i hi he descobert moltes coses. Ja sabia que era un lloc de gran bellesa, i no m'ha defraudat, però són unes altres les coses que he descobert i que m'han despertat un interès especial. La llengua: el menorquí és molt sonor i molt agradable a l'oïda, ben viu entre la població, amb un girs que hauria fet molt bé d'apuntar-me, i amb uns castellanismes que, sovint, fan gràcia, la veritat. El títol d'aquest post reflecteix és una d'aquestes expressions. La fan servir amb equivalència al nostre més habitual "no pateixis" o "no hi fa res". És un bon exemple del caràcter dels menorquins, posseïdors d'una flegma exemplar (potser heretada dels anglesos) i d'una bonhomia sense excepció. És que us juro que no m'he trobat amb cap (ni un) menorquí que hagi estat mal educat, esquerp, aspre o inhospitalari. Hi ha, potser, i com a molt, una certa indiferència. L'únic espècimen que es va mostrar energumènic va ser un taxista oriünd de Melilla i ex-guàrdia civil: una joia.
Pot semblar que ser menorquí és una bicoca, però hi ha algunes coses importants a tenir en compte: comprar-se unes avarques Riudavets és dur, molt dur. El procés de fer-te-les teves tot amotllant-les als propis peus és una pura tortura, per molt que al final valgui la pena. Per ser un bon menorquí és necessari ser posseïdor d'un fetge important, perquè les quantitats de pomada que cal consumir a les festes de cada poble són colossals. El menorquí aguanta. Aguanta la borratxera, aguanta tres hores de "jaleo" i la farra posterior a la nit, per després aguantar l'endemà altres tres hores de "jaleo" i un altre mig pet sota un sol de justícia. El "jaleo" és un espectacle sensacional. Tothom té al cap les imatges de Sant Joan a Ciutadella, però cada poble té el seu "jaleo" per festa major. Els cavalls són animals noblíssims, que mostren un comportament sorprenent davant la gentada, la música i el soroll. Veure un d'aquests animals negres i lluents botant és cosa de ser vista. Nosaltres vam veure el "jaleo" de Fornells i ens va agradar moltíssim.
Tornarem. Ben segur que tornarem. No hi ha cap motiu per renunciar a la llum dels capvespres i a la bellesa de les cales; cap motiu per renunciar al formatge i a les sobrassades, als pastissets i al gin, a l'hospitalitat i el caliu dels bons amics.

2008-07-20T13:46:00.001+02:00

See you tonight, Bruce

Prometo crònica.

2008-07-16T23:27:00.002+02:00

Messi, tu no!!!

Déu meu! Estem acabats! El Messi ha fet un anunci de Danet! La malastrugança caurà sobre ell i de retruc sobre el Barça. Ja veureu com es passarà tot l'any lesionat, o es tornarà cocaïnòman, o voldrà marxar. Quin desastre.

2008-07-04T12:11:00.002+02:00

Música a les botigues

Qui més qui menys aquests dies va de rebaixes. Ahir mateix vaig haver d'anar a canviar una cosa al Benetton de nens de l'Illa, i la música estava forta, molt forta. Tan forta que em vaig atabalar molt. Com que en aquest país som ben educats (i així ens va) em vaig estar de protestar. Vaig aguantar l'estona que va caldre i vaig sortir com un esperitat així que vaig acabar. Això vol dir que alguna cosa falla quan un client està a disgust en una botiga i només vol marxar-ne. El senyor Benetton potser hauria de reflexionar-hi. El senyor Benetton i molts d'altres, perquè no entenc que de vegades hagis de cridar perquè aquella noia t'entengui: EM POTS PORTAR UNA CINQUANTA SIS?!!! Fins i tot he vist botigues de roba que tenen plats de DJ! Hi ha gent que no entén la diferència entre música de fons i volum de discoteca. Si a això hi afegim que, generalment, la música que ens obliguen a sentir és infecta, la cosa esdevé insuportable. Afegim-hi el mal de peus després de dues hores de donar voltes pel centre comercial i entendrem aquelles cares de mala llet, aquelles discussions conjugals, aquell ambient tan agradable de les rebaixes. El proper dia que entri en una botiga amb el xumba-xumba discotequer a tot drap, juro que m'acostaré al taulell i diré: "Posa'm un gintònic, sisplau".

2008-07-02T23:02:00.002+02:00

Tornar

Tornar a començar. Tornar a escriure un post. Tornar a un cert ordre, a una certa normalitat després de tants dies de viure entre caixes, desordre i pols. Tot plegat a fi de bé, però fer mudança és de les coses més trasbalsadores que hi ha. Agafar tota la teva vida i empaquetar-la per reprendre-la en un altre lloc. Mal d'esquena, objectes incomprensibles que no saps per què has guardat durant tot aquest temps, l'excés d'algunes coses, la manca d'algunes altres. Hem estat uns quants dies sense internet, i s'ha fet estrany. És com quan érem petits i se n'anava la llum i no hi havia tele, aquella sensació de buit.
També hi ha el retorn als orígens, al poble (?) que em va veure créixer i del qual vaig marxar fa deu anys per viure a Barcelona. Ha estat un exili proper i gens traumàtic; de fet, sempre havia volgut viure a Barcelona. Una dècada després torno a la ciutat per on es pon el sol de Barcelona. La trobo més ben comunicada, amb la cara més neta i més tranquil·la que la capital. Potser una mica de tranquil·litat és el que ens convenia. És curiós veure com es noten aquests deu anys en les cares dels desconeguts habituals que et trobes pels carrers d'una ciutat petita; aquelles persones que no coneixes però que veus sovint. Te'n vas deu anys i quan tornes te'ls segueixes trobant, però amb els rastres del temps al damunt seu. T'endús unes sorpreses majúscules, i tot seguit penses en tu mateix i el rastre que aquests deu anys també han deixat en tu.
Bé, hi ha moltes coses a dir, potser que en guardem alguna per a d'altres posts. El Substitut torna, reconnectat i amb wifi, o sigui que ara que podré escriure posts còmodament repapat al sofà, ja us podeu anar calçant.

2008-06-20T18:32:00.002+02:00

Mudança

2008-06-09T11:17:00.003+02:00

De cul

Marededéu, quina polseguera que hi ha per aquí. Tot s'ajunta. Final de curs, canvis importants que s'acosten. És bastant probable que encara hi hagi uns quants dies d'inactivitat a Can Substi, però prometo reincorporar-me amb ganes de donar les oportunes explicacions. Tot té una explicació, ja ho veureu. Mentrestant, i continuant amb l'hoquei: que a prop ho ha tingut el Reus i ha tornat a fallar. Espero que dimarts el Barça es proclami campió de lliga altra vegada. Volia anar al Palau a viure-ho en directe, però em temo que no estem per despeses... Bé, ja us ho explicaré. Fins aviat.

2008-05-11T22:16:00.002+02:00

En hoquei sí

Estic afònic de la final contra el Reus. Afònic i eufòric, per com s'ha aconseguit i contra qui s'ha aconseguit. En general sóc partidari de tots els equips catalans d'hoquei. De tots, excepte del Reus, que té l'afició més bordegassa i impresentable del món. La meva aversió a l'equip del Baix Camp m'ocasiona alguns conflictes a casa, però bé, tampoc hem d'estar d'acord en tot... Deia que m'agrada que guanyin tots els equips catalans (menys el Reus) però sóc del Barça, de manera que hem anat al Palau a donar-li suport. Ahir vam animar el Liceo (no hauria dit mai que un dia ho faria) que va caure a la pròrroga davant dels del Baix Camp. Un partit molt fluix. El front reusenc va cantar puta Barça i Sang Culé va mostrar una pancarta que deia "El feixisme i l'odi es curen pensant", en record de tot el que han hagut de passar al pavelló reusenc. Poca cosa més. Després el Barça va eliminar el Vic amb més patiment del previst en un partit vibrant. Gran afició del Vic, sorollosos i incansables. A la mitja part, es va fer un homenatge als jugadors que han guanyat la Copa d'Europa am el Barça. Emoció de reveure jugadors com Venteo, Centell, els germans Torner, Ayats i sobretot el meu ídol d'infantesa: Carles Trullols.
Avui el partit ha començat bé amb el golàs des de mitja pista de Teixidó. Ens han empatat amb el típic gol tonto des de darrere de la porteria. He estat porter i sé la ràbia que fa, però l'Aitor Egurrola s'ha refet i ha signat una actuació estel·lar que li ha valgut l'MVP de la Final Four. Ha parat tres penals i nombrosos xuts dels rivals. El petit dels Páez (el gran ens ha traït i ha fitxat pel Reus) ens ha posat per davant. És cert que el penal de Pedro Gil ha entrat (al Palau no m'ho ha semblat) i els àrbitres no han donat el gol, però cal dir que no era penal ni de conya. Quan ha arrencat des de la cantonada ja he vist que el buscava i que cauria espectacularment, i els àrbitres han picat. Després els hem rematat amb un altre golàs de Teixidó, un penal que ha transformat Carlitos López i amb una filigrana de Borregán que s'ha pixat el Negro Páez com ha volgut. A partir d'aquí, el deliri. Els meus nous ídols: Teixidó, Egurrola i Carlos López.
He gaudit molt del cap de setmana d'hoquei, he retrobat antics companys d'equip a la grada i m'ha rosegat la nostàlgia i les ganes de posar-me uns patins, les guardes, el casc i tota la pesca i tornar a viure la descàrrega d'adrenalina que és un bon partit d'hoquei. És una pena que ja no tinguem edat, cony.

2008-04-29T22:57:00.003+02:00

A cop calent

Bé, ja està. La veritat, per la pallissa que em pensava que ens fotrien, no ha estat malament. Hem arribat a semifinals -havent eliminat equips que no són gran cosa- i ens ha guanyat un equip que va fer una aposta arriscada al Camp Nou i que li ha sortit bé. Els hem regalat el gol i no estem estat capaços de marcar. Aquest és el problema. El Barça no té gol. Quan guanyem, ho fem un a zero i gràcies, i quan cal competir amb algú que se'ns encara amb solvència ens obsedim a arribar fins a la ratlla de gol sense cap resultat. Per marcar gols s'ha de xutar.
Ara cal fer cau i net amb cap. Que es quedi qui estigui compromès i, qui no, que marxi. Cal entrenar. Cal treballar. No pot ser que el primer equip del Barça entreni en aquell campet de la señorita pepis que és el camp de la masia, quan la ciutat esportiva de Sant Joan Despí, tal com es veu des de l'autopista, està sempre buida. Cal que tot això canviï, que es facin les coses amb professionalitat i amb seny. Horaris i disciplina, vingui qui vingui. I els periodistes, que diguin el que sàpiguen o que callin, que ja n'hi ha prou d'insinuacions sobre el Ronaldinho i el Deco, que tothom sap que s'han passat la temporada de farra. Prou de fer bullir l'olla. És també imprescindible vendre immediatament el Giovanni dos Santos, que és com jugar amb deu. Dinou anys i no em driblaria ni a mi. Que comenci ara la propera temporada, a veure si ens torna la il·lusió. I si guanyem el Madrid (difícil), que ningú no ho doni per bo. A Moscou, contra el Chelsea sempre.

2008-04-27T22:29:00.003+02:00

Llegint Rodoreda a Martorell

Avui hem anat a Martorell, terra de conspicus blocaires. S'hi feia la fira de primavera, i la vila estava envaïda per les paradetes i la gent. Tot organitzat pels comerciants. El dia ha acompanyat, i hem pogut passejar per contemplar els cavalls i comprar algun embotit de Sant Feliu de Codines. Com cada any, el senyor Jacint Soler ha organitzat les vint-i-quatre hores de lectura, aquest any dedicades a la Rodoreda. Hi hem anat i hem llegit una estona en veu alta La plaça del diamant. Hem constatat com n'és de difícil la lectura en veu alta, particularment en el cas de la Rodo, que fa unes frases llargues, llargues. No es pot dir que hi hagués gaire gent, suposo que pel fet que ja era la darrera hora de les vint-i-quatre, però m'ha agradat molt l'experiència. És una bonica manera de dir que som aquí, que tenim un pòsit al darrere i molta feina per endavant. I que no pararem. "Hem viscut per salvar-vos els mots", ens va dir Espriu, i l'any que ve -que el Jacint diu que toca poesia- hi anirem també a aportar el petit granet de sorra corresponent. Per molts anys.

2008-04-06T22:36:00.003+02:00

És que tenim dos quinquis

L'altre dia li van robar el moneder a la meva mare a l'autobús. El típic lladre ben vestit que t'empenta, ai perdoni, i que baixa a la parada següent. Temps suficient per ficar mà a la bossa i robar-li els quinze miserables euros que portava, a més de provocar la molesta tirallonga de renovacions i anul·lacions que això comporta. Esdevingut el fet, els meus pares es van dirigir a la flamamt comissaria dels Mossos d'Esquadra d'Esplugues de Llobregat a tramitar la corresponent denúncia. Els van dir que tornessin l'endemà, "és que tenim dos quinquis detinguts i estem desbordats". Ja tenim aquí una versió nostrada del clàssic "vuelva usted mañana". Però quins collons! Escolti, miri, vostè és policia. Jo sóc una ciutadana que acaba de ser víctima d'un robatori i vostè em diu que "tenim dos quinquis" i que "total, no hi ha pressa". Encara estic al·lucinat. Un tros de comissaria que fa goig de veure, aquells cotxes patrulla a la porta tots ben arrenglerats, aquelles banderes onejant, i resulta que detenen dos quinquis i queden desbordats. No ho devien estar pas el curs passat, un dia que a l'escola ens van faltar dos alumnes a les tres de la tarda. Eren dos alumnes d'aquells que és impossible que en facin una de grossa, bona gent. Vam trucar a la mateixa comissaria i resulta que els tenien detinguts. Es veu que es van trobar una moto desballestada al descampat d'allà al costat i es tiraven per les baixades i feien una mica el bèstia. Jocs de criatures de quinze anys. Va resultar que aquella moto estava denunciada per robatori i se'ls van endur, no sense abans haver-los acollonit preguntant-los on duien la xocolata i coses per l'estil. Els van tenir detinguts fins a les nou del vespre. Sembla que la comissaria d'Esplugues es mou, doncs, entre l'excés de zel més estúpid i la desídia més inadmissible, sense terme mig.

2008-03-31T15:32:00.001+02:00

Heus aquí un senyor que hauria de dimitir:

2008-03-28T17:10:00.002+01:00

Manies

Avui a la taula del menjador ha sortit el tema de les manies. He confessat que, en aquest camp, crec que si em deixés anar podria fàcilment perdre la xaveta i esdevenir un obsessiu compulsiu. Sóc portador d'unes quantes manies inofensives i indolores, però fermes i persistents. Cadascú té les seves, i tinc la sensació que, en aquest món en què tot s'aguanta per un fil, ha de ser molt fàcil traspassar la ratlla del que és banal per anar a raure a l'excentricitat i a la bogeria.
Tinc la mania, en recessió per qüestions conjugals, de dormir molt fosc. Si pogués dormiria en la fosca total. No suporto els armaris oberts, ni els calaixos mal tancats perquè en sobresurt la punta d'un mitjó o d'un tovalló. Si l'armari de l'habitació no està perfectament tancat m'he de llevar i tancar-lo. Si no, no puc dormir. Alguns matins entro a la cuina i em trobo l'armari obert, el pot del cafè soluble obert, el microones obert, la sucrera oberta i la llet oberta damunt del marbre. Brrrrrr. Esforç de contenció i ho tanco tot d'una revolada. Escric sempre amb bolígraf o roller negre (per quins set sous es considera acceptable el blau i no el verd o el vermell?) i no m'agrada el paper quadriculat o ratllat. Costa bastant trobar llibretes amb fulls blancs, per cert. Jo trobo que ja tenim edat d'escriure recte, no? Sempre porto les claus de casa a la butxaca dreta i les del cotxe o la moto a l'esquerra de la jaqueta; el moneder a la butxaca esquerra del pantaló i l'encenedor a la dreta. El mòbil a la butxaca dreta interior de la jaqueta i la cartera a la dreta. Qualsevol canvi accidental en aquest ordre de coses fa que no trobi res i que en el cas d'estar buscant les claus o la cartera es desencadeni un petit atac de pànic per por d'haver perdut algun d'aquests elements tan importants. De moment em trobo bé, tot està controlat, estic tranquil perquè crec que les meves manies tenen una base raonable, una certa utilitat. Si algun dia començo a donar una volta de 360 graus cada vegada que travesso el llindar d'una porta, si em rento les mans cada cinc minuts, o si començo a trepitjar les rajoles del carrer a pas de cavall d'escacs, sisplau, porteu-me a urgències. Quan marxeu, tanqueu bé la porta. Gràcies.

2008-03-14T20:55:00.002+01:00

Final de trimestre

Tots aquests dies d'absència al bloc s'han degut a la bogeria del final de trimestre -segon trimestre odiós- i també a un silenci volgut a causa d'una campanya electoral encara més odiosa. Tenim un PSC que arrasa quan es posa la samarreta del PSOE, un PP que s'hauria de fer independentista, una Convergència que va fent la viu-viu, una ERC que déu n'hi do la patacada i una ICV que, pobrets. Bé, els resultats han estat dolents per a Catalunya. Me n'alegro de la patacada d'ERC perquè se la mereixen, però no és cosa bona per al país. A veure si reflexionen i s'adonen que això de dir-se independentista i donar la presidència de la Generalitat a un membre de l'executiva del PSOE no s'aguanta per enlloc. A veure si s'adonen tots plegats (CiU i Esquerra) que s'han d'empassar la bilis i treballar plegats d'una punyetera vegada, que l'espectacle que han estat donant durant tots aquests anys és lamentable i que estan fent un mal que pot ser irreparable al país. Si en són capaços, potser aquesta victòria rutilant del PSC li pot esclatar a la cara. Per cert, per què escandalitza tant que algú reclami que governi la llista més votada? Que potser ho trobaríem bé que ara el Rajoy es tragués un pacte de la màniga i es fes amb la presidència del govern espanyol? Perquè amb la llei a la mà ho pot fer, però a ningú no li passa pel cap. Als països normals, els perdedors feliciten el guanyador i se'n van a l'oposició.

2008-02-12T18:47:00.000+01:00

Anelles catalanes

L'altre dia vaig anar a sopar amb el Profe de Caste, la meva Agent de Borsa i l'Ornitòleg. Aquest ens va explicar el que estava a punt de passar en el món de l'ornitologia catalana, i em va prohibir expressament d'escriure'n res fins que me'n donés permís perquè era secret d'estat. El cas és que ja tot ha petat i es pot explicar; és un cas esperançador i que val la pena de conèixer.
Primer definim. Els anelladors són ornitòlegs que, amb una llicència de la Generalitat, capturen ocells amb una xarxa, els mesuren, els posen una anella a la pota i els alliberen. D'aquesta manera, si algú torna a capturar l'exemplar o el troba mort, pot veure a l'anella el remitent, és a dir, un codi i el lloc on se li ha posat l'anella i pot comunicar la troballa. Així controlen els fluxos migratoris, entre d'altres coses. Bé, fins ara, aquest remitent, a casa nostra era Espanya. Fa cinc anys (5!) l'assemblea de socis de l'ICO (Institut Català d'Ornitologia) va aprovar la iniciativa que Catalunya tingués un remitent propi, ja que el remitent espanyol funcionava molt malament (falta de subministrament d'anelles, comunicació de troballes per correu postal i tota classe de torpeses i impediments). La junta de l'ICO s'hi va comprometre i en aquests cinc anys no ha fet res. Des de les actituds més espanyolistes fins a la trista pràctica de la prudència més mesella, tot plegat havia quedat en no res, fins que un grup d'anelladors ha agafat el toro per les banyes.
Han fundat la Societat Catalana d'Anellament, han fet una comanda d'anelles amb el remitent català, han obert una magnífica pàgina web on es poden comunicar les recuperacions d'anelles, i s'han posat a anellar sense demanar permís ni perdó. Les reaccions no s'han fet esperar. Tant els espanyolistes com els cagats que suquen de l'ICO estan que treuen foc pels queixals, i han arribat a fer trucades a algun càrrec per impedir l'acció dels socis de la SCA. De tota manera, l'Ornitòleg assegura que la iniciativa ha estat molt ben acollida. Si voleu veure com es fan les coses ben fetes podeu visitar la web www.rings.cat. Convindria fer-ho més sovint això de dir-li a Espanya: "Miri, sap què? Ja ens ho farem nosaltres".

2008-02-04T17:05:00.001+01:00

American Chopper

Fa una estoneta he tingut la satisfacció de veure el Salvador Sostres a TV3, concretament a El Club, en un debat sobre la teleescombraria. M'ha estranyat que TV3 hagi donat veu a l'articulista més llegit del país, cosa que no hauria de tenir res d'estrany en cap país normal, però vaja, bé per l'Om en aquest cas. La qüestió és que han mostrat la típica enquesta de carrer en què la gent es carrega la televisió en bloc, així, sense matisos de cap mena. El cas és que a mi la tele, en general, m'agrada, i més encara des que hi ha tants canals on triar.
El fet és que cada vegada miro menys televisió generalista i més canals de sèries o de programes amb tendència cap al freakisme, abundants a la plataforma Ono, de què sóc client. Aquest és el cas del programa que em té enganxat des de fa unes setmanes: American Chopper. Molt simple, un taller familiar on es fabriquen motos custom de fantasia. Bé, a mi m'agraden les motos custom, no ho negaré, però els meus gustos no són tan extrems. El que m'agrada del programa són els seus protagonistes, la família Teutul. Paul Sr, el pare que és una mala bèstia aparent però que en el fons té bon cor; Paul Jr, el fill pencaire fins a l'extenuació, i Mikey, el fill gandul i inútil que no saben on posar-lo perquè no emprenyi. Hi ha al darrere tota una filosofia -molt americana- del treball, del negoci i de la família. Són impressionants les bronques del pare al fill quan alguna cosa no surt com ell espera. Les bronques, però, no són mai per als altres treballadors. Al final, però, els resultats són també espectaculars. Podeu comprobar-ho aquí:
http://www.orangecountychoppers.com/occ/index.html
També podeu veure el programa a Ono, Imagenio i suposo que a d'altres plataformes. Jo me'l miro sempre a Discovery Channel, a les 20.30 de dilluns a divendres.

2008-01-31T17:53:00.000+01:00

Fes-ho, Maragall

Les promeses són per incomplir-les a la primera de canvi, però ho faré molt breument: fes-ho, Maragall. Fes-ho i tindràs el meu vot.

http://www.avui.cat/article/mon_politica/20342/maragall/sospesa/partit/catala/deuropa/es/presenti/eleccions.html

2008-01-29T22:15:00.000+01:00

Zapatero bananero

Mireu com li creix el nas, al mentiderot. Sí, sí, aquell de "apoyaré!!!". Que sí, que la Maleni fa una ràbia que l'escanyaries, tot el que vulgueu, però no oblidem que tot aquest temps li ha estat fent de pantalla, de cortina de fum al seu cap de files. Al simpàtic ZP (Bambi, li dèien, hahaha) li ha anat de conya que totes les nostres ires hagin anat dirigides a la ministra mariloli. Mentrestant, el nostre home s'ha pogut dedicar a recollir aplaudiments a Bellvitge; que mira que han de ser rucs aquesta gent, d'aplaudir-lo ells que han estat els principals damnificats de la ineptitud del seu govern. En fi, per ells faran, jo no el voto aquest senyor.
Ara el señor presidente s'ha despenjat amb la més indignant de les seves ocurrències. Ara resulta que ens donaran 400 euros. PERÒ VOSTÈ S'HA PENSAT QUE SOM IMBÈCILS!!!??? Ehem, perdoneu, és que m'encenc. L'endemà de sentir la notícia vaig engegar la ràdio i per uns moments em vaig témer que em sortiria Radio Caracol en comptes del Basté.
Miri, fiqui's els 400 euros per allà on li càpiguen, espanyolot, i millor que abaixi els impostos o que els inverteixi en alguna cosa de profit en comptes d'intentar comprar el nostre vot d'una manera tan vulgar, tan baixa, tan de República Bolivariana de Can Banana. O encara millor: estalvii. Estalvii perquè algun dia ens emprenyarem de debò, fotrem el camp i a veure com li surten els números, que el Solbes cagarà tramusos per quadrar la caixa.
P.S: Aprofito per declarar solemnement que aquest serà el meu darrer post sobre política en molt de temps. Que la senyoreta Regis té raó, i que n'estic fart, i que a les eleccions espanyoles se me'n fot qui guanyi perquè res no canviarà, i que ja és hora de parlar de coses més interessants.

2008-01-18T22:02:00.000+01:00

Frases al vol

De vegades, parant una mica l'orella, es poden sentir frases que et deixen perplex. Aquesta tarda hem anat a l'Illa, de rebaixes. N'hem tornat amb un simple cinturó (crec que hauria de dir cinyell, però no em dóna la gana) i res més, perquè servidor té bon gust i les sabates que li agradaen no baixen dels cent euros (rebaixades!) i m'hi he negat. Bé, el cas és que caminant per allà ha passat una dona amb el mòbil a l'orella dient-li al seu interlocutor: "estic a l'Illa, però estic bé". És una adversativa sorprenent. "Ja és prou" -he pensat- "a mi els peus em fan un mal atroç".

2008-01-12T13:17:00.001+01:00

Mercè

Aquest 2008 és l'any Rodoreda. Normalment aquestes efemèrides resulten força decebedores, però si serveixen almenys per tenir reedicions dignes, benvingudes siguin. Jo he estat un lector tardà de la Rodoreda. Tardà però empedreït. Tendresa, subtilesa i mala llet; la més oceànica mala llet literària. Així resumiria l'escriptura de la Rodoreda. La mala llet de l'assassinat infantil a Mirall trencat, la mala llet soterrada d'innocència del jardiner a Jardí vora el mar -novel·la poc coneguda i per la qual tinc debilitat- la mala llet de la Colometa, que lluny de ser una pàmfila com molts es pensen és capaç de tancar el seu nen en una habitació per no sentir-ne els plors, o es planteja assassinar els seus fills fent-los empassar salfumant amb un embut. La mala llet dels seus contes, que redescobert i que em fan literalment flipar. Sota aquesta aparença de iaia rumbosa i petonera, vés a saber quins inferns amagava la Rodo!
Si no l'heu llegida, aprofiteu aquest any Rodoreda per comprar-vos-en alguna cosa. No us en penedireu. Si a casa nostra hi ha algun escriptor de talla universal, aquesta és la Rodo. Dono gràcies pels llibres d'ella que encara no he llegit: Viatges i flors, Quanta, quanta guerra i La mort i la primavera.
Perdedor: espero el vostre post sobre la Rodo amb frisança.

2008-01-08T18:49:00.000+01:00

In memoriam, M.M

No es pot dir que haguem començat l'any gaire bé. La nit de Reis ens va deixar la meva tieta M. després de quatre (cinc potser?) anys de lluita exemplar i coratjosa. Abans d'ahir, anant cap al tanatori, vaig tenir la sensació que anàvem cap a qualsevol altre tipus d'acte social, o potser a la vetlla d'algú altre, i que ens la trobaríem allà, pendent de tothom com sempre, preguntant-nos d'on veníem, què fa el petit, com va la feina. Era profe, com nosaltres, i estava contenta que haguem encarrilat la vida cap a aquí. Semblava que no hi fos però ho sabia tot, sempre informada. Era lectora d'aquest bloc, suposo que moltes vegades discrepant, però sempre me l'elogiava.
El funeral ple de gom a gom va demostrar que recollim el que hem sembrat, i que ella va sembrar bé. La cerimònia, per una vegada a la vida, va ser autèntica, sentida i recomfortant.
Cada any, quan fem el pessebre, posarem l'estrella dels Reis i et recordarem, te'ns faràs present.
Aquest post és per tu.

2007-12-31T17:09:00.000+01:00

Bon any

Déu n'hi dó quin anyet, amics! Aquest 2007 ens ha portat tota classe de disgustos. Com a catalans, com a culers, han regnat la mediocritat i la vulgaritat més exasperants, tot això ja no cal repetir-ho més ni fer-nos mala sang. Sort que a casa hi ha hagut novetat. El Substitutet ens ha canviat per sempre i, perdoneu pel tòpic, ens ha omplert d'alegria. És així.
Fem doncs, foc nou amb totes les misèries d'aquest 2007 i mirem de començar el 2008 amb empenta i ganes. Passeu, passeu, que el cava està fresquet!

Feliç 2008 a tothom!!!

2007-12-27T23:24:00.001+01:00

Meme Nadalenc

La Reusi, (bon invent, Àirum!) m'encomana que contesti aquest meme. En dec un altre, que ja el faré, però mentrestant aquí teniu les meves respostes. Espero que hagueu passat un Bon Nadal, que hagueu paït el Sant Esteve, i que us aneu calçant pel que queda. Espero publicar alguna coseta abans, però si no ens veiem: Molt bon 2008 a tothom!

1. Quant de temps portes com a blocaire?

Vaig publicar el meu primer post el 20 de març de 2005, a Blocat. Llavors jo era professor substitut de secundària, d'aquí el nom del meu bloc. El gener d'aquest any em vaig passar a Blogger.

2. Com vas saber l'existència dels blogs?

Abans de ser profe tenia una feina on m'avorria molt. Vaig començar a llegir blogs sense saber ni què eren. Després, no recordo com, vaig descobrir Blocat i vaig començar el meu blog. No ho vaig dir a ningú, ni tan sols a la meva parella, fins al cap d'uns quants mesos. Després fins i tot ho vaig encomanar a alguns amics.

3.Digues 5 blogs que segueixes diàriament.

El perdedor, La reusenca, Registres particulars, Salvador Sostres i Àirum. En general segueixo els que tinc linkats, però de vegades faig surf: d'un que tens linkat, vas a un dels seus links i a un altre i a un altre. D'aquesta manera sempre se'n troba algun d'interessant. És com anar a buscar bolets.

4. Ets lector anònim d'algun blog?

Anònim "bembé" no. No comento gaire, però no m'amago de res.

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.

El Perdedor ha de ser, per força, tot un personatge. L'autora de Registres particulars escriu de conya i em cau simpàtica. L'Àirum, l'Orfeu, la Reusenca,el mestre Vilapou, l'Antoni de Sant Pol, en Zinc... tots són com de casa.

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?

Amb tots els citats a la pregunta anterior en faríem alguna de molt, però molt, grossa.

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?

Amb la Reusenca, i pari de comptar, que em compromet...

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?

Doncs sí, però ni érem encara blocaires, ni existia internet, ni tan sols teníem telèfon mòbil.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?

En general sí, m'agrado força. Però trobo que escric poc i això fa que el meu bloc sigui poc visitat. Per anar bé hauria d'escriure un parell de posts per setmana i comentar més altres blocs per donar-me a conèixer però som de cal Mandrós...

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest meme.

Que el faci la senyoreta Registres, el senyor Zinc, i en Vilapou.

2007-12-19T18:03:00.001+01:00

Parker Lewis

L'altre dia, mentre el Substitutet plorava demanant el biberó, em van venir unes paraules al cap: "MENJAR! ARA!". Rascant entre els arxius empolsegats de la memòria televisiva vaig recordar d'on venien. Eren el bram de Larry Kubiak el gegant bonàs però iracund de la sèrie "L'imperdible Parker Lewis", pèssima traducció de l'original "Parker Lewis can't loose". Aquesta és, per mi, una sèrie de culte dels anys noranta. Surrealisme al servei d'una paròdia delirant de les sèries d'instituts. Parker i les seves camises florejades per fora dels pantalons, les bambes blanques amb llengüeta enorme, el pentinat de tupè engominat. Mickey, l'amic de l'ànima, rocker i enamoradís. Jerry, l'empollon de la gabardina farcida de gadgets i recursos estrafolaris. La germana insofrible, el llepa sinistre de Frank Lemmer i la Srta.Musso, la directora histèrica que feia miques el vidre de la porta del despatx cada vegada que en sortia treient foc pels queixals. El ja citat Kubiak. Aquell institut amb cambres secretes, amb les tumbones i l'ombrel·la al terrat. El pitjor, com ja he dit, era el títol en català. Quines tardes de glòria! Tantes repeticions que fan a TV3, ja podrien donar-nos el gust!I tu? Si no saps qui és Parker Lewis, on eres els anys noranta? Nota mental: sincronitzeu rellotges!

2007-12-13T23:45:00.001+01:00

Taurus speedy

L'altre dia es va trencar el plat del microones. Putada gansa. A veure qui és el guapo que viu sense microones en aquests temps que corren. És pitjor que viure sense internet, que ja és dir; perquè avui la connexió ha fet el tonto tota la tarda i a casa ens hem posat nerviosos. Quan no tens microones fas coses molt rares. Hi vam posar un plat normal que mig girava amb un equilibri precari amenaçava de tombar-se i vessar tot el got de llet per dins de l'artefacte. Vosaltres sabeu on para el cassonet de la llet? És més: teniu cassonet de la llet? No m'estranyaria que més d'un, en cas d'avaria del microones, s'hagi d'escalfar la llet en una paella. I abans? Com escalfàvem aquelles sobres del dissabte que et trobes a la nevera just quan no sabies què fer per sopar? Jo encara me'n recordo, que a casa vam trigar a tenir-ne, de microones. Em recordo a mi mateix de jovenet escalfant macarrons en una cassola a foc lent lentíssim perquè no s'aferressin, i després aquell regust de socarrim tan emprenyador. Encara que el microones també té defectes: de vegades la salsa està a vuit-cents graus centígrads i el pollastre està glaçat, o la llet crema de la part de dalt i està freda de baix, o vols descongelar uns talls de llom i et surten bullits i lamentables, que fan pena, pobrets. Un misteri.
Ens vam plantejar l'opció de canviar tot el microones, que és el que fem els que vivim immersos en el capitalisme salvatge. Total, per cinquanta euros t'estalvies la mandra que fa buscar un lloc on venguin recanvis, perquè fot una mandra bestial. Però bé, ho vaig acabar fent. Vaig buscar per internet, i Sant Google i la Yamaha Neo's em van portar a una botiga de Les Corts. Quina botiga. Obro la porta i em trobo en un espai més aviat petit, amb un taulell, i tres panys de paret folrats amb tota classe d'electrodomèstics reparats i per reparar, peces de tota classe, per tota classe de maquinària domèstica. Era l'hospital de les maquinetes de casa. A la dreta hi havia una porta a través de la qual s'intuïa un magatzem amb prestatges plens d'òrgans electrònics i mecànics a punt de ser tansplantats. D'aquella porta en va sortir una dona amb una bata grisa. Amb una feina com aquesta no es pot portar altra cosa que una bata grisa. La dona, que tenia una edat grisa, una estatura grisa i una complexió grisa, em va mirar amb grisor, esperant que jo li demanés què volia. No em vaig deixar intimidar i, amb el to d'aquell que tracta cada dia amb assumptes tècnics de gran volada, li dic decidit:
-Necessito un plat per un microones Taurus Speedy.
La dona grisa, immutable, es mig gira, estira enrere el braç dret sense deixar de fitar-me indiferent i m'allarga, embolicat en plàstic transparent, una rèplica exacta del plat difunt. O aquella dona té tota la botiga al cap o els plats de microones Taurus Speedy cauen com a mosques.
-Alguna cosa cosa més?- em diu reptadora. Jo faig que no amb el cap.
-Són quinze euros.
Vaig a prendre un got de llet. Bona nit.

2007-12-09T18:25:00.000+01:00

Crònica endarrerida

Ja fa una setmana de la manifestació pel dret de decidir. Durant aquesta setmana hem vist que, per una vegada, els mitjans espanyols ho han clavat: efectivament, senyors, allò va ser una proclama independentista. Ja no es tracta dels trens, ni dels aeroports, ni de les apagades. Es tracta d’Espanya. Del que ens costa Espanya. I ja no cal que segueixi argumentant i avorrint els lectors assidus que saben perfectament què penso.

Si voleu una crònica més completa podeu anar a ca l’Orfeu, però jo us explicaré només el que vaig veure. Vaig poder anar a la manifestació només a fer acte de presència, per motius familiars, però hi havíem de ser. Hi vaig arribar per Pelai, i no vaig arribar a avançar. Ja hi devia haver molta gent per davant de la capçalera, però a plaça Catalunya la cosa tampoc no era per tirar coets. Hi havia gent, però la cosa tampoc estava a petar. Ens vam posar on hi havia per aquest ordre, Esquerra, les JERC i Iniciativa al final. Aquests nois d’Iniciativa, francament, sembla que no entenen res. Hi van a anar estrictament a protestar pels trens, a treure una pancarta fotent-se amb el Mas i el Duran, i a fer musiqueta amb una banda de timbalers que portaven. A veure, aquesta gent són d’aquells que els assenyales la lluna i et miren el dit. Estem emprenyats i vosaltres porteu una batucada txumbarracatxumba per fer xerinola i perquè no se sentin les consignes dels pobres nanos de les JERC, que per sobre de la timbalada cridaven i-inde-independència. Que també, la cosa té nassos, després els vostres grans fan president Montilla I, l’Absent. Després, al davant, es veu que hi havia el Duran i Lleida, que diu que no és independentista. I què hi feies, Duran, a la mani? Si no ets independentista, no ets nacionalista, i si no ets nacionalista vol dir que ja t’està bé ser espanyol. I llavors, Duran, en què quedem?

Ja ho veieu, em sembla que n’hi havia uns quants que es podien ben bé haver quedat a casa: els d’Iniciativa com el papà PSC i el Duran com el PP, però bé, el cas és que la mani va ser un èxit, i ja Espanya veu que això de la independència pot anar més enllà de treure la senyera cada onze de setembre. A veure si és veritat.

2007-11-28T22:48:00.001+01:00

Estat de la qüestió

Com que ja fa uns quants dies que no passo per aquí, potser que fem un resum per posar-nos al dia. El Substitutet ja ens passa dels cinc quilos. Ha estat refredat, però ara ho estic jo. Sord de l'orella esquerra i sense veu ja a la segona classe del dia. Als veïns de Sants-Badal ens donaran algun caramelet de subvenció per compensar-nos el merder de fang i pols i soroll en què ens han convertit el barri, així la Chacón podrà guanyar les eleccions. Al costat de casa fa almenys quatre mesos que hi ha tot el dia cua de tractors-cuba que xuclen hectòlitres d'aigües freàtiques de sota les vies. Jo no sé què en fan d'aquesta enorme quantitat d'aigua, però els carrers els reguen amb la mateixa aigua que bevem. Ara sí que som ecologistes, oi Sra. Mayol? Els bascos i els gallecs han impedit la reprovació de la ministra mariloli. Home, doncs gràcies. Al Caprabo, he vist que els productes de marca blanca ja no van etiquetats en català. Una empresa que havia guanyat el premi Carme Serrallonga a la qualitat lingüística que atorga la UB, la compren (altre cop) els bascos d'Eroski i ens treuen el català de les etiquetes. Gràcies de nou. El president Pujol ha començat a publicar les seves memòries i tothom n'està la mar de cofoi, tothom. Senyal que deuen ser light. El Barça va fent amb més pena que glòria, segurament (seguint la trajectòria merengue de l'any passat) guanyarem la lliga. El Mas inaugura la Casa Gran i ningú no en sap l'adreça, i el Duran candidat. A tu sí que no, Duran, a tu no et votaré. Qui votarem a Espanya? És més, vols dir que cal que votem a Espanya? El Monzó ha tret llibre, boníssim. S'ha tret la màscara, s'ha desprès del personatge fred que s'havia creat i ens parla d'ell, o reconeix que sempre ens havia parlat d'ell. Com més gran es faci, millor serà. El meu amic ha fet quaranta anys i ens ha honorat obrint-nos casa seva i mostrant-se feliç de veure'ns-hi. Per molts anys. Hauríem de comprar Les benignes de Jonathan Littel, premi Goncourt d'aquest any. Mil pàgines que prometen molt. Quaderns Crema, 27 €. Al final, mostrant una falta de reflexos alarmant, però al final aquests del dret de decidir han convocat una manifestació. Hi anirem, direm que ja n'hi ha prou, i després tot seguirà igual. Però hi anirem. Els que no hi aniran seran el PSC, CCOO i UGT, que quedi clar, assenyalem-los amb el dit. Quines galtes.
Bé, ja em perdonareu, prometo venir més sovint i escriure els posts d'un en un.

2007-11-14T22:28:00.000+01:00

Bèlgica

En aquests temps que corren, de tan poquet país, de tant desànim, potser val la pena llegir aquest poema de Josep Carner que, potser, és l'altra cara bonhomiosa de la moneda de l'Assaig de càntic en el temple d'Espriu. A mi em sembla, en tot cas, colossal.

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

2007-11-11T19:35:00.000+01:00

Per què no calles?

Mai no hauria dit que elogiaria el rei d'Espanya, però em sembla molt bé que hagi fet callar aquest bàrbar. Algú que tanca canals de televisió i que ordena disparar contra estudiants que es manifesten contra ell perquè legisla per a erigir-se en dictador, em sembla que no és el més indicat per qualificar un president elegit democràticament de feixista, per molt Aznar que sigui.
Ara, que aquestes coses als espanyols els passen per anar a fer de mamà metròpoli amb aquests presidentots tan bananeros.

2007-10-25T22:33:00.000+02:00

Ho tornaré a dir

Ja sé que és molt pesat, que fa molta mandra, que se'ns acaben les paraules, que estem cansats, molt cansats. Ja ho sé. Però, va debò que no pensem dir que ja n'hi ha prou? De debò que no li passarem la factura electoral corresponent al Zapatero? De debò que seguirem que la mariloli aquesta de la ministra segueixi fotent-se de nosaltres? De debò que la Plataforma pel dret de decidir, Sobirania i Progrés, totes les plataformes i plataformetes, els sindicats, els partits; de debò que no pensen fer res? No pensem fer res? No sortirem al carrer? no farem una vaga general? No deixarem de pagar els bitllets, jo què sé! Res?
I hi ha una idea que em ronda pel cap de fa dies una idea que em fa por de pensar com n'arribem a ser d'imbècils: crec que si a Espanya governés el PP ja l'hauríem armada de l'alçada d'un campanar. Deu ser que amb vaselina socialista ens agrada més. Som una colla de ximples.

2007-10-24T15:36:00.000+02:00

Esboranc, esborany, esvorany, ESVORANC!

A propòsit del darrer post de La reusenca m'he començat a esprémer les neurones a propòsit de la parauleta, tan en voga aquests darrers dies. Ella havia escrit "esborany", i vaig pensar que era una variant d'"esboranc" que és la forma que he vist escrita més vegades, i que em pensava que era la correcta. De fet si escriviu "esboranc" al Google us sortiran multitud d'entrades. Ho busco al Diec2, segona edició del diccionari de l'IEC -eina molt recomanable per cert- i no surt res: "esborany" i "esboranc" no volen dir res. Collons, que ho diguin als usuaris de Rodalia (que és com s'hauria de dir) si no vol dir res. M'alarmo una mica. A veure si els periodistes ens l'han tornat a clavar amb una parauleta inventada com "patera". Al final, canvio la B per una V i, eureka! Ja hem après una cosa nova, per avui. Ara només falta que els amics de Renfe aprenguin el significat d'"eficiència", "puntualitat", "respecte" i "feina ben feta".

2007-10-18T17:36:00.000+02:00

El millor Carod

Llàstima que després ens fa president aquest que fa dir-se Montilla i Aguilera...

2007-10-11T11:43:00.000+02:00

Maria

És una sort, una meravella, que hi hagi gent que fa la seva feina amb amor, i és una sort creuar-se de tant en tant amb una d’aquestes persones. La Maria Ramos és llevadora i es va creuar amb nosaltres a les quatre de la matinada del dia 1 d’octubre d’enguany, a la sala d’espera d’urgències de l’hospital Quirón de Barcelona.

Va arribar amb la son marcada a la cara, però amb pas ferm i decidit, amb gest serè. Va saludar la meva dona amb dos petons, malgrat que ella –la meva dona- gairebé no es podia moure a causa de la intensitat de les contraccions. Estàs justeta, li va dir. Al box d’urgències, després de constatar la situació de la meva dona, la Maria ja va donar mostres de la seva temperança quan jo vaig afirmar amb vehemència que li havia lliurat uns documents que en realitat eren encara a la carpeta vermella que duiem.

Comprensiva amb el meu estat de nervis, no hi va donar cap importància. La Maria va estar amb nosaltres tota la nit, oferint totes les atencions, donant totes les explicacions amb claredat i concisió, desplegant els seus coneixements i la seva experiència. En cap moment em vaig sentir desplaçat, com ha passat a molts homes en una situació com aquesta, que els tracten com si res del que succeeix en una sala de parts fos cosa seva. Tot al contrari. Em va colpir veure aquella dona d’aspecte tan seriós i fins i tot abrupte parlant-li dolçament a la meva dona i donant-li ànims, al mateix temps que li enfonsava els dos punys a la panxa per fer baixar el nen.

Efectivament, la Maria fa la seva feina amb amor, però no és un amor fet de cotofluix i sucre candi, sinó un amor construit a base de resolució, força, passió, experiència, talent. El nen no va baixar, no hi cabia per la pelvis de la meva dona, va caldre una cesària. La tensió acumulada em va fer plorar. La Maria, enriolada, va prohibir a la meva dona riure’s de mi. A partir d’aquell moment em va tocar esperar en un passadís, durant una hora eterna. Finalment la Maria va aparèixer amb el nostre fill, i va ser amb ella que vam pujar tots dos fins als nius. Fins al final amb nosaltres. Quan li vaig donar les gràcies se’m va fer un nus a la gola. L’hauria abraçada. No sé si mai he donat les gràcies tan de debò a ningú.

L’endemà, la Maria va explicar a la meva dona que el part havia estat el més complicat dels darrers dos mesos i que, malgrat les vuit hores llargues que havia durat tot plegat, no havia pogut aclucar ull. Quan m’ho va explicar jo vaig pensar que els futbolistes, quan fan un partidàs o marquen tres gols sempre diuen que després no poden dormir. Doncs això, Maria, que vas fer un partidàs. Tranquilitza saber que qualsevol nit, en algun hospital de la ciutat, hi ha una mare i un pare que es posen a les teves mans perquè els ajudis a portar el seu fill al món. No saben la sort que tenen.

2007-10-08T12:27:00.000+02:00

Sóc pare

Ara, a les 11.25 del matí, fa justament una setmana que va néixer el meu fill, el nostre fill. Tot veient Porca Misèria va començar el festival de contraccions, i l'espera a casa finsa les tres, moment que vam decidir que ja n'hi havia prou de patir innecessàriament. Em vaig posar una camisa neta i vaig anar a buscar el cotxe. Quan vaig tornar a pujar a casa me la vaig haver de canviar de tan amarada que la vaig deixar. Bosses, petrecols, necessers, les escales, una contracció a l'entresòl, uf, uf, uf, uf. Dificultats per pujar al cotxe. Voler conduir de pressa però sense brusquedats, saltar-me tres semàfors en vermell que, a les tres de la matinada eren la pura esterilitat. Deixar l'E. a urgències i baixar per una rampa de pàrking que gira gira gira gira gira gira gira gira gira gira gira gira gira gira gira gira gira gira gira, com en un malson delirant.
A partir d'aquí va començar la nit més llarga de la meva vida, una nit que es va estirar fins al migdia, que per mi seguia essent nit, una nit eterna que es va començar a esvair passat migdia, quan finalment vaig poder veure el nostre fill. El sol no va ser a dalt de tot, però, fins que a les dues van pujar la seva mare.
Ara ja som a casa. Tots tres. I tot va bé. Sóc feliç.

2007-09-21T17:47:00.000+02:00

Canviar d'idioma

Jo era un d'aquests, ho reconec. Mea culpa. És una vergonya total, i més essent professor de català. Jo era un acomplexat, un d'aquests que quan se li dirigeixen en castellà canvia de llengua. Jo predicava una cosa i en feia una altra, jutjava la gent pel seu aspecte i segons el que veia m'hi dirigia en català o en castellà, i això és racisme. Sóc culpable, i quan acabi d'escriure aquest post em posaré de genolls amb els braços encreuats i dos volums de l'Onomasticon cataloniae a cada mà. Però això ha canviat, m'he redimit, m'he tret els complexos de sobre. Ara parlo sempre en català.
Tot va començar aquest estiu. Una tarda vam anar a Torroella de Montgrí a passejar, i ens vam asseure en una terrassa. El cambrer era una nano jove africà, negre com el sutge, amb un català que ja m'agradaria sentir-lo més sovint per Barcelona. Allò em va fer reflexionar; i vaig decidir que prou, que si volem que la nostra llengua duri, que no sigui una mera mostra de folclore l'hem de parlar sempre i davant de tothom, no podem carregar la responsabilitat d'aprendre i parlar la llengua només als nouvinguts (que la tenen), sinó que els hem de fer veure que necessiten conèixer-la per viure aquí. Precisament, són els que ja fa temps que són aquí els més reticents. Els hauria de caure la cara de vergonya, i els ho hem de fer saber.
L'èxit ha estat total. El paquistanès del costat de casa ja inenta parlar català, i quan vaig a la seva botiga aprofito per ensenyar-li els noms dels productes que compro. Els xinesos sempre tenen un noi o una noia que ja ha estudiat aquí i parla català. La majoria de sudamericans tenen una facilitat sorprenent, i de seguida s'hi llancen, però només si nosaltres els incitem. No he tingut ni el més mínim conflicte amb ningú, i han estat rares les vegades que finalment he hagut de canviar de llengua perquè no ens enteníem. Ara les meves propines van en funció de la llengua en què sóc atès (les propines tenen un post, també) i quan algú no m'entén recorro al llenguatge corporal. Al principi costa, però els resultats són gratificants. Si volem les estrelles, no ens ha de fer por el viatge.

2007-09-13T22:48:00.001+02:00

La Britney, pobreta

No he estat mai afeccionat a la mena de música que fas, però sempre vaig pensar que la Cristina Aguilera et passaria la mà per la cara. I ja ho veus. No ho has suportat. Mira, que t'hagis posat una mica bacona a mi m'és igual, tampoc no es pot dir que estiguis malament del tot. Però si havies de tornar després del teu viatge pel costat salvatge de la vida, després d'anar mamada pels puestos amb la tonnnnta de la Paris Hilton (Hilten, amb vocal neutra, segons jordi Novellas), de sortir a les revistes sortint del súper amb un xandalls llantiosos i bruts com una guilla i amb una galleda de quatre litres de batut de Déu sap què, després d'afaitar-te el cap i d'entrar i sortir de les clíniques de rehabilitació; després de tot això, reina, t'ho podries haver currat més. Perquè t'asseguro que les nenes de segon d'ESO, quan es preparen un ball per la festa de fi de curs, ho fan molt millor que tu. Noia, que és la MTV! Que es tractava de fer un retorn sonat! I tant sonat que ha estat, de la pena que has fet. I la lletra, no te la podies estudiar una mica?

Per tot això, reina, he decidit obrir oficialment una campanya perquè el Perdedor canvii la seva imatge del Dr.Slump del bloc per una foto teva.

Nota: volia penjar el vídeo però els del tubo l'han hagut de treure perquè té drets d'autor.

Nota 2: A que mola dir-li "tubo" al Youtube?

2007-09-09T01:00:00.000+02:00

Efecte mirall, generació fallida

A principis d’estiu vaig seguir amb interès el programa Efecte Mirall. És aquell programa en què els protagonistes graven la seva vida amb una càmera de vídeo. Aquest any tocava la generació dels que tenen uns trenta anys, la meva. Les conclusions que n’he tret han estat poc falagueres. Pot ser que aquesta impressió vingui donada pel muntatge que els responsables del programa han fet amb les hores de cinta rebudes, però tant és. He vist un exlegionari que viu a Reus, solitari, trist, incapaç d’aprovar les oposicions a bomber i de tenir una relació amorosa. Independitzat als vint-i-nou anys però, això sí, amb cotxe tunejat i supermoto. Un altre era un immigrant mexicà que no volia “lligar-se a un horari laboral” i que bàsicament es dedicava a fer-se passar la set. Després un músic aficionat, expublicista, pedant fins a no poder-ho ser més, que era tan porc que havia pintat damunt del paper pintat del pis que tenia llogat per no cansar-se tant. A ell li era igual, perquè és un tio superalternatiu. Era un d’aquests que fa frases grandiloqüents davant de la càmera; lliçons “profundes” sobre la vida “alternativa”. Es dedica a vendre granotes per internet. També hi havia una noia amb un pírcing a la cella que uf, no sabia què volia ser de gran (amb 30 tacos). Volia treballar en un refugi de muntanya perquè, uau, la natura i tal. Bé, el següent fragment la mostrava a ella treballant ja al refugi de muntanya, molt “agobiada” perquè eren les cinc del matí i havia de fer els esmorzars dels estadants. Una altra de les protagonistes era una dissenyadora de moda de 35 anys, que era d’aquestes que sempre parlen de “vibracions” i “energia”, i en un capítol apareixia amb una pedra enganxada amb cel·lo al front. Un altre cas era una noia de Valladolid que ha vigut a Barcelona per feina. Diu que se sent identificada amb les protagonistes de “Sexo en Nueva York” pero em sembla que de “sexo” poc. La pobra estava més sola que la una, però acabada d’arribar a la ciutat també s’entén. Hi havia d’altres personatges, però només dos em van semblar gent més o menys centrada.

Mirant aquest programa em vaig plantejar què passa amb la nostra generació. Em va quedar la sensació que som gent molt poc compromesa amb nosaltres mateixos, que només sabem donar la culpa dels nostres problemes a factors externs, que la culpa no és mai nostra, que no ens agrada gaire doblegar l’esquena. He arribat a la conclusió que, darrera d’unes maneres “alternatives” de viure i de veure el món, darrera d’aquest rebuig pel que es considera “convencional”, el que s’hi amaga en realitat no és altra cosa que un projecte de vida fallit.

2007-09-04T20:44:00.000+02:00

Sant tornem-hi

Bé, ja és hora d'escriure alguna cosa, les vacances s'han acabat. No és que hagi marxat lluny ni res, però tinc una mica la sensació que escriure al blog a l'agost és com escriure amb tinta blanca. Ja tornem, doncs, a la vida normal, i el ritme d'aquest blog començarà a ser més normal.
El començament de curs, malgrat que implica el retorn a la feina, té alguna cosa d'agradable. En realitat, val a dir que el simple fet de tenir la vida organitzada en forma de cursos escolars em sembla molt còmode, m'ajuda a estructurar-me. El nou curs es presenta molt carregadet de feina però la veritat és que em fa il·lusió. Encara fa calor, però als matins ja es pot notar la finor de l'airet de setembre i la llum del sol ja té el color de la Diada. Com cada any, penjar la senyera al balcó serà la manera de donar la benvinguda al "nou any". Un pont de quatre dies per agafar aire i embranzida i que la força ens acompanyi, que ens farà falta. Només m'emprenya que les orenetes se'n vagin i que aviat ens tocaran el rellotge per escurçar-nos les tardes. Els anuncis repelents de la "vuelta al cole" també em fan una ràbia que escanyaria els nens horribles aquells que hi surten. I els col·leccionables absurds que anuncien a la tele? Que no hem quedat que estem escurats després de les vacances? Qui es pot gastar els calers en una "Casa de muñecas andaluza" o en un tiranosaure de metre i mig?
En fi, que hi ha temes, que la vida segueix tenint posts i que El Substitut comença la seva tercera temporada amb ganes. Bentrobats.

2007-08-12T00:12:00.000+02:00

Què collons estem esperant?

He posat intencionadament una foto dels antics trens blaus i grocs de la renfe perquè és exactament així com estem, com un país en vies de desenvolupament. La xafogor que fa ajuda a accentuar la sensació de brutícia física i moral que ens envolta. Vivim en una ciutat on sembla que res ja no funciona, que s'ha col·lapsat. Tenim unes obres (endarreridíssimes) del TGV que és sensacional els nivells de soroll que està aconseguit en plena matinada. Alguna nit d'insomni he sortital balcó i l'espectacle que he pogut contemplar a les vies era digne d'una obra de teatre dirigida per Calixto Bieito. És fenomenal també l'espectacle de les cues de tractors (tractors!) per tots els carrerons del barri de Sants, que arrosseguen cubes plenes d'aigües freàtiques que vessen del subsòl de les vies. El fang, la pols, el soroll, el fàstic. La línia 1 del metro tallada i mutilada i els vagons bruts i la gent que cada vegada és més porca. Apagades i generadors, retards i aglomeracions, gent atrapada als trens, un aeroport de joguina on les maletes qui sap on són i qui sap on paren. I després hem d'aguantar que vingui el Zapatero i la seva ministra de merda a acaronar-nos el cap i dir-nos que tinguem paciència. Quins collons. Però no tota la culpa és d'Espanya, no, que a nosaltres ens va la marxa, i els nostres polítics se'ns en van de vacances com el funcionari a qui li cau el bolígraf dels dits quan arriba l'hora de plegar. I després, cada cert temps, treiem l'estelada del calaix i sortim al carrer a dir que som una nació i tenim dret a decidir, i-inde-independència. I fundem plataformes de sobirania i progrés i vinga grans paraules. Jo tinc ganes de sortir al carrer i dir que sóc un ciutadà i tinc dret a encendre el llum, a anar a treballar amb tren o amb metro i que, quan no funcionen i em veig obligat a agafar el cotxe, no tinguin els sants collons de dir-me que he d'anar a 80 per hora perquè, ai ves, contamino. Tinc dret a anar de vacances amb maletes i sense haver de passar-me hores fent cua. I no acabaríem.
Per tot això m'agradaria que al setembre hi hagués la manifestació més enorme que mai s'hagi vist a Barcelona per obligar els polítics (d'aquí i d'allà) a treballar d'una vegada pels ciutadans. Un país que va ser capaç de fer la vaga de tranvies durant la dictadura no és possible que es quedi de braços creuats amb tot el que estem vivint. Sóc un ingenu.

2007-07-30T18:11:00.000+02:00

32, número "Màgic"

Sí amics, coincideix el meu 32è aniversari amb el retorn del meu retir espiritual de quinze dies a l'Empordà (petit). Ja tenim una edat preocupant, els que hem vist jugar el 32 dels Lakers.
Aquest any les vacanaces han estat autènticament relaxants. Res de vols de catorze hores, res de països llunyans i una mica estranys, res de dies esgotadors de carretera i manta. Res, platges sensacionals, tomàquets autèntics i saborosos (sí, encara existeixen), bon peix. També hem fet alguna excursió d'aquelles que et demostren que, de vegades no cal anar gaire lluny. Si ho voleu comprovar, pugeu al santuari de la Mare de Déu del Mont i quan sigueu a dalt mireu tot el que teniu als vostres peus. Poca cosa més. Hores en flotació a la piscina, prendre's una clara en remull estant. Els petits plaers.
Ha estat arribar a Barcelona i adonar-me que tot petit soroll em molesta. I les vies del TGV a 150 metres! Sort que fins l'u de setembre a can Substitut no treballem. Ha, ha.

2007-07-18T10:44:00.000+02:00

Primers dies

Hem trobat un bar amb wifi. Ahir el dia va ser complet. Visita a la fundació Josep Pla de Palafrugell, molt recomanable. Després vam anar al far de Sant Sebastià, on Pla solia portar les seves visites. La vista et deixa sense paraules. Després vam anar a Tamariu, on vam menjar uns musclos i unes sardines excel·lents. A la tarda vam fer un bany i després va arribar un núvol baix enorme que va cobrir tota la comarca de boira. Vam visitar Begur, on vam comprar peix fresc i em vaig quedar amb ganes de comprar unes gambes d'aquelles que no es tasten cada dia. Ja farem la pau. Tot va de primera. Quin país tan agradable!

2007-07-15T23:44:00.000+02:00

Cap a l'Empordà

Benvolguda clientela, el Substitut tanca per vacances. Aquesta vegada per pocs dies, uns quinze. Anem cap a l'Empordà petit, a un lloc que no diré perquè és tan collonut que si en faig gaire propaganda l'any que ve no hi trobaré lloc. Si trobés la manera de connectar-me no descarto algun post, però no prometo res. Tornem la connexió. Fins aviat.

2007-07-10T16:24:00.000+02:00

Petit homenatge

El diumenge vam fer un dinar per celebrar els seixanta anys del meu pare, així com la seva jubilació i la de la meva mare. Hi ha coses que costen de dir, però que almenys una vegada cal dir-les. Aquest és el text que, amb penes i treballs, vaig llegir:

"En ocasions com aquestes és quan s’espera que tenir un fill que és de lletres serveixi per a alguna cosa. Se n’espera que, almenys, ens faci un text arregladet. Aquesta expectativa és ben justificada en aquest cas. “Jubilar-se”, que ve del llatí, vol dir, a més de retirar-se de la feina, alegrar-se. Queden enrere totes les hores treballades: aquella ferreteria, Mobles La Fàbrica, Andrés, Fabricant, Aigües de Barcelona. Ep, i la mare què? També se’ns jubila: també queden enrere les perruqueries, les botigues d’electrodomèstics i, més recentment, els autocars i els nens. Bé, de nens no sé si se n’acabarà de jubilar del tot cap dels dos, no sé si m’explico. De les tasques domèstiques tampoc, però vaja…Ens trobem, doncs, en un moment d’alegria. Acceptem el paper, i mirarem de fer un discurs amb el mínim de sentimentalisme i melmelada, però amb coses que de vegades costen de dir, però que ara és el millor moment de dir-les. És el millor moment per donar les gràcies.

Quan els pares se’t jubilen et passen pel cap coses que fan una mica de vertigen, principalment que el temps passa inexorablement; vaja, que ens anem fent grandets, però no insistirem gaire en l’assumpte perquè això potser ja afecta prou els homenatjats. Si els pares es jubilen vol dir que fa una bona pila d’anys que treballen. Els meus pares han treballat molt, i no només en el sentit laboral de la paraula. Per posar només un exemple, diré que he tingut la gran sort de tenir uns pares disposats a fer esforços perquè jo estudiés en la nostra llengua, en un moment en què el català, a les escoles públiques del meu poble, s’hi ensenyava com si fos una llengua estrangera, i encara gràcies. Aquests esforços van continuar malgrat que la situació educativa va canviar, i que jo vaig ser un estudiant amb tendència a donar algun disgust. No molts disgustos, però sí algun disgustet. No negarem que van tenir paciència. Bé, al capdavall, resulta que servidor ha acabat essent professor de català, i a més, treballa a l’escola on els pares havien decidit que estudiaria. Ironies del destí.

Justament ara que em dedico a l’educació, m’adono més que mai de la necessitat que els pares estimin els fills, però que els estimin d’una manera activa, que els ensenyin coses, que els facin veure el món que els envolta. M’adono que és difícil saber combinar l’amor i la fermesa, els límits i la màniga ampla. Crec que a casa, això, ho han sabut fer. Segurament es deuen haver equivocat en alguna cosa, però crec que se n’han sortit bé.

He tingut –hem tingut- la sort de viure en una casa on rarament s’ha sentit una paraula més alta que una altra. És veritat que potser ens costa dir-nos les coses, almenys a mi sempre m’ha costat, però segurament hem sabut fer-ho sense verbalitzar-ho. També hem tingut la sort de viure en una casa que ha estat sempre endreçada, i on sempre s’ha menjat molt bé. Molt bé. I això també s’ha de dir, perquè em sembla que també això és educar, ensenyar. Estic content d’haver crescut en un ambient de llibertat ben entesa, que ens ha permès equivocar-nos de vegades, i que també ens ha permès refer-nos dels possibles errors.

Ara que m’acosto –ens acostem- a la realitat de ser pares nosaltres mateixos, ara que es presenten les il·lusions i també els dubtes, ara que ens toca, tinc la sensació que els meus pares ho han fet molt bé. És doncs el moment de dir-ho clar, almenys una vegada, i aquest és l’objectiu d’aquest llibre de records que amb la seva habitual mà mestra ens ha fet l’E. Pels seixanta anys de l’un, per la jubilació dels dos i per tot plegat:

MOLTES FELICITATS I MOLTES GRÀCIES!"

2007-07-02T22:17:00.001+02:00

Barcelona perd el cul

Cada vegada que surt al telenotícies o que en parlen per la ràdio, una glopada de vergonya em puja per l'esòfag. Em sembla que Woody Allen s'ha decidit a rodar a Barcelona per- a més d'omplir-se de valent les butxaques amb la pasta que li ha costat a Mediapro (cosa que em sembla molt bé)- aconseguir que d'una vegada el deixin en pau. I ara que el rodatge està a punt de començar tampoc no el deixen tranquil. Honoris causa per aquí, clarinet a Casa Fuster per allà, presentació per més enllà. Ens pot dir el títol de la pel·lícula sr. Allen? Quins actors catalans hi sortiran? Pesats. Aquest home ja fa cara de mico de fira, pobre. I ja no ens podem passejar per Barcelona de tantes tones de bava que embesquen les voreres. Només ens faltava que l'altre dia el Mick Jagger emetés aquells sons vagament catalans: "Enssupassawemmowbéaaaahh?" I xaaaf, vinga bava per tota la ciutat. Aquest espectacle de "Bienvenido Mr.Marshall" filoprogre és lamentable. Les teles seguint-lo, les ràdios fent seccions de "on és Woody", aviat ens ensenyaran la llapassa del vàter de la seva habitació del Ritz (que ja no és el Ritz però que sempre serà el Ritz) i l'analitzaran per veure si ha menjat pa amb tomàquet.
A mi les pel·lícules de Woody Allen, en general, m'agraden. No es tracta d'apuntar-se al papanatisme contracorrent de carregar-se el seu cinema ara que ja el tenim aquí, com el nen que trenca la joguina nova, però em sembla que en fem un gra massa. Ja va passar amb l'Almodóvar, i passa sempre i sempre passarà. Després als genis d'aquí no els fotem ni cas fins que ja estan de cos present.
Bé, Woody Allen farà la seva pel·li, farà el seu retrat particular de la ciutat, se n'anirà, i de tant bonic que haurà quedat vindran encara més guiris de xancleta i peu brut, que ho tindran tot tirat de preu mentre els barcelonins vivim cada dia més acomplexats i escanyadets. Això sí, contents.

2007-06-26T11:52:00.000+02:00

Contra la truita

Bé, no és que tingui res en contra de la truita ni de la gent que menja truites, però necessitava un títol contundent per expressar que les truites no m'agraden. Però si són molt bones, em diu sempre la gent, i probablement molts de vosaltres ho deveu estar pensant. Bé l'argument és pobre, perquè ja poden ser bones que a mi no m'agraden. La truita de patates em sembla un menjar embafós i poc estimulant, i que m'ha de venir molt de gust per menjar-ne. Posats a triar m'estimo més que sigui freda i del dia abans, allò que tens un atac de gana i obres la nevera i trobes aquell triangle groc allà mig pansit i mira, te'l menges.

Però n'hi ha de pitjors. La truita d'albergínies, per exemple, em sembla un atac al bon gust. Només aquell color marronós ja fa angúnia. La de carxofes. Tan bones que són les carxofes, quina necessitat hi ha de barrejar-les amb ou batut? Millor un parell d'ous ferrats amb unes carxofetes fregides. La d'alls tendres amb aquell gust que tenen entre dolç i recremat, també em fa angúnia. Les més tolerables pel meu gust són les que porten fesols, ja sigui amb espinacs, o amb bacallà. El paroxisme del mal gust és aquell engendre anomenat pastís de truites. Quatre o cinc truites farcides de qui sap què, apilades una damunt de l'altra. Te'n fan un tall com de pastís i acabes menjant un aiguabarreig de coses estranyes. Ai uix.

I quina cosa hi ha al món més trista que una truita a la francesa? Trobar-se, per sopar, aquella cosa groga, esblaimada i cadavèrica, estirada damunt del plat? Quina desolació, déu meu, quina malenconia, i quina enyorança dels dos ous ferrats esplèndids, ben fregits, amb l'or del rovell regalimant pel plat i omplint-nos d'alegria.