Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Un home digne de ser escoltat, si teniu mitja horeta. Gràcies, professor. Va ser un honor assistir a les vostres classes i us mereixeu aquest premi.


http://www.tv3.cat/videos/1304159

Ja som letals

Abans d'ahir es va capgirar la història. El Barça, acostumat a jugar bé i a rebre un gol absurd en el pitjor moment, va fer justament a l'inrevés. Quan pitjor anaven les coses, quan més escanyats estàvem, a la primera jugada d'atac marquem un gol que va matar el Manchester United. Aquestes coses abans no passaven, alguna cosa ha canviat. Penso ara en el vertigen que deu sentir Pep Guardiola després d'haver portat l'equip a fer la millor temporada de la seva història, a la primera i amb trenta-vuit anys. Vertigen. I ara què? Com es pot millorar això? Com motivarem els jugadors? Estic segur que ja ara està treballant per la temporada que ve, però jo tindria un vertigen indescriptible. Espero que es quedi molts anys amb nosaltres, espero que no el crucifiquem al primer fracàs, a la primera eliminació, de la mateixa manera que ara el divinitzem. "Vivim perquè les coses en importin". Gràcies.

Dic que ja som letals perquè d'una vegada per totes ens hauríem d'alliberar del cangueli culer, del sentiment d'inferioritat, de l'"avui patirem". Ara són els altres els qui ens temen perquè som letals. Ens temen perquè equips com el Sevilla, el Madrid, l'Atlético o el Bayern han semblat equipets de segona b en mans del Barça. Som letals perquè tenim raó, el nostre futbol és la veritat i els covards cauen amb dolor al nostre pas, com el Chelsea. I som Sylvinho plorant en català, i som Gudjohnsen tocant orgullosament l'escut, i som les llàgrimes de Muniesa, i som el cor d'Alves, i som el petó de Puyol a la bandera, i som la ràbia d'Etoo, i som l'elegància d'Henry, i som la humilitat d'Iniesta. Som tot això, ho tenim tot. Si ho volgués tenir també el país...

Vodafone i la unitat de la llengua

Pel títol d'aquest escrit i, escaldats com estem tots plegats, és bastant probable que el lector s'estigui esperant una bona estripada contra la companyia de telefonia mòbil. Doncs no. Resulta que, darrerament, he hagut de trucar unes quantes vegades al servei d'atenció al client d'aquesta companyia, de la qual sóc client. D'entrada diré que el temps d'espera perquè t'atenguin és raonable. La sorpresa ve quan em contesten en català, directament, i sense "si quiere ser atendido en castellano pulse uno, catalán pulse dos". No sé si les trucades des de Catalunya són ateses sempre en català o si es miren la llengua en què el client de la línia ha sol·licitat les factures i llavors el direccionen sempre a l'atenció en català. No ho sé, però ho fan bé. La segona sorpresa és el català en què t'atenen. S'hi posen unes xiquetes que parlen un català meridional molt agradable de sentir: és a dir, que parlen valencià. Suposo que treballen en un call center del País Valencià i atenen trucades en les dues llengües. El fet que jo, client català, sigui atès des d'un call center valencià en el dialecte propi de la zona suposa l'acceptació per part de Vodafone de l'unitat de la llengua catalana. Visca. Ja és estrany que hi hagi alguna una gran companyia que actui en aquest sentit, no ja amb sensibilitat, sinó amb normalitat. Però és que acceptar la unitat de la llengua els estalvia diners. Des d'un sol centre poden atendre clients en les dues llengües, sense necessitat de tenir un altre centre a Catalunya on les noies parlessin català principatí. Sovint, actuar amb sentit comú té premi. Llàstima que no hi hagi manera de corregir això: "Bon dia, li parla Sandra, en què li puc ajudar?".

L'aixeta i el tret de sortida

La senyoreta Carlota demana un post rebotat. Doncs aquí el teniu, amb dedicatòria:

Un dels gremis que em posen més a parir darrerament, i cada cop més, són els periodistes. Aquests periodistes que no saben fer servir l'eina que els proporciona el pa, la llengua -tema per a un altre post rebotat- i que només saben beure de dues fonts: la wikipèdia i el tòpic. El tòpic suat, el tòpic repetit fins a la nàusea, el tòpic que fa venir picor a l'engonal. Darrerament hi ha hagut el conflicte del gas entre Rússia i Ucraïna Doncs bé, algú va tenir la brillant idea de dir que Rússia havia tancat l'aixeta del gas. La primera vegada, ves quina gràcia; però és que des d'aquell feliç dia diaris, teles i ràdios no fan altra cosa que repetir que si Rússia obrirà l'aixeta, que si Ucraïna accepta el pacte per obrir l'aixeta, aixetes amunt i aixetes avall. L'altre tòpic que em rebenta és més antic, però té una salut de ferro: cada vegada que comença qualsevol mena d'esdeveniment, fira, congrés, cimera, lliga de futbol, de bàsquet, de dòmino, jocs olímpics, presidència d'Obama, el que sigui; sempre s'hi dóna "el tret de sortida". Tot té "tret de sortida", fins i tot un judici per un assassinat a trets. "Avui s'ha donat el tret de sortida al Bread&Butter..." A la cara te'l fotria jo, el tret, periodistot!

Proselitisme ateu

Tot aquest assumpte dels autobusos amb missatge ateu. Bé, segons el diccionari de l'IEC, ateu és aquell que "nega l'existència de Déu". Aquests ateus de la campanya, doncs, són uns ateus de pa sucat amb oli, de vol una mica gallinaci, ja que en el seu eslògan s'hi llegeix que "probablement Déu no existeix...". Què vol dir "probablement"? O neguem l'existència de Déu o ens fem agnòstics, que això de nedar i guardar la roba fa molt lleig! Jo sóc ateu, i per tant nego l'existència de Déu. La meva, però, és una negació íntima, sense banderes ni pancartes ni anuncis als autobusos. Que cadascú cregui en el que li doni la gana, jo no vaig fotent la tabarra a la gent. Tant que ens molesta que l'Església ens digui de tant en tant el que hem de fer i ara resulta que sortim al carrer a dir a la gent que "probablement" Déu no existeix i que siguem feliços. A mi em sembla que això de la felicitat depèn de molts factors, probablement molt diferents de les creences que tinguem. I això dels ateus que s'organtitzen i fan propaganda de la seva (no)creença trobo que fa un cert tuf, paradoxalment, de religió.

El típic post

Hola què tal. Aquest és el típic post de començaments d'any, el dels bons propòsits. Algú que estimo em va dir l'altre dia que els bons propòsits són precisament aquells que mai no acomplim. Sàvia frase. Per aquest any simplement em proposaré d'escriure més sovint en aquest blog tan abandonat. No diré que escriuré cada dia- que és el que realment m'agradaria- perquè cal que acceptem que no hi ha prou força de voluntat i que la manca de temps no és sinó una de tantes excuses. Bé, el propòsit seria simplement escriure alguns cops per setmana. Segurament sobre temes quotidians, ja que la política del país està com està. No sé, de tota manera, si me'n sabré estar. Sigui com sigui, escriure una mica, espolsar les teranyines, potser fer, si trobo el moment, un petit canvi d'imatge. No ho sé. Tinc ganes de tornar-m'hi a posar i, darrerament, he tornat a veure una mica el món amb les ulleres de blog posades. Haurem d'anar amb la llibreteta al damunt perquè sempre se m'acuden temes i després els oblido i això fa molta ràbia. Bé, sàpiguen estimats lectors que he tornat, que sóc viu i que per aquí anirem explicant algunes cosetes. Bon any tinguin.

Yes we can

Bé, ja tenim l'Obama. Tots aquells condescendents que anaven dient que els EUA no estaven preparats per a un president negre ja tenen un tòpic menys a la bossa dels tòpics antiamericans. Quan Alemanya tingui un canceller turc i França un president algerià, que parlin dels altres. Que n'aprenguin també de nosaltres, que tenim un president andalús.

Em sembla bé l'Obama, però em desperta recel aquest to de predicador negre que gasta. Els predicadors negres són grans oradors, però després potser resulta que tot és retòrica. Quan vam ser a Nova York, l'estiu del 2005, vam anar a veure la missa de l'Abyssinian Church de Harlem. Un espectacle. El reverend era un gran orador i el gòspel era esplèndid. El discurs del reverend, però, era pura retòrica. Gran sentit de l'espectacle, domini del to, de la inflexió, de la pausa dramàtica, del llenguatge no verbal. El missatge, però, era per a gent justeta. Tota l'estona la mateixa idea: "God can change your nature". Era com la tornada d'una cançó: feia una parrafada explicant una paràbola o una faula de nivell de primària i "God can change your nature". Una altra parrafada i el mateix. Obama sembla que té ben apresa aquesta oratòria i la utilitza amb el seu "Yes we can", que és la tornada de la seva cançó. Tot sigui dit, la seva cançó sembla més plena de contingut que la d'aquell reverend, i sembla que genera bones expectatives. Jo estic una mica escèptic. El temps m'ha ensenyat prudència davant els fenòmens polítics encarnats en persones que ens han de salvar d'alguna cosa.
Encara em poso vermell quan recordo que vaig obrir sorollosament una ampolla de cava perquè va guanyar Zapatero el 2004. No perquè l'hagués votat, sinó per l'humiliació que va patir el PP. Després ha resultat que els humiliats hem estat uns altres. També m'agafa coïssor quan recordo les vegades que he aspirat amb delectació el fum retòric del nostre Carod. Això és el que em fa por, que Obama sigui un altre venedor de fum.
A mi qualsevol dels dos candidats m'estava prou bé. No caic en la fàcil temptació de dir que si fos americà votaria demòcrata. Jo no sóc americà, i els EUA són un país complex i enorme, i no es pot dir alegrement jo votaria tal, perquè si jo fos tal. Qualsevol cosa que no sigui Bush m'està bé, perquè Bush em sembla un pur i simple incapaç, un home que no ha governat sinó que ho han fet Cheney, Rumsfeld i Rice i, repeteixo que no sóc antiamericà, ho han fet molt malament. Pel bé de tots, que Obama ho faci bé; i si convé, doncs que Déu beneeixi Amèrica.