Dissabte passat vaig rejovenir vint anys. Només d'entrar al Tarraco Arena, l'antiga plaça de toros, ja s'ensumava que allò seria gran. Em va encantar el concert del Sant Jordi, però la mida més assequible del local, la proximitat de l'escenari, tot semblava un concert de Sopa dels d'abans. D'entrada vam seure a la graderia, que tenim una edat. Amb les primeres notes ja es veu que el so és molt millor que al Sant Jordi. El públic de la graderia (el de baix no) és més fred. Ens aixequem per corejar "El boig de la ciutat". A Barcelona les graderies es van aixecar amb la primera nota i ja no van seure més, però aquí algú em tusta l'espatlla, toc-toc. Em demanen que segui. No m'ho puc creure. "Això és rock n'roll, no teatre!", li etzibo al tipus. No triguem a baixar a l'arena, mai millor dit. Ens posem a la dreta de l'escenari, en diagonal, però no costa avançar i la temptació és forta. Aviat som a cinquena fila, com en els vells temps, davant del Cuco i d'en Peck, que gaudeixen com nosaltres.
Viatjo enrere en el temps, als quinze anys. Sóc a Palau de Plegamans, al meu primer concert de Sopa de cabra, al camp de futbol, amb la meva amiga M. Abans ha tocat un grup que es diu Beirut, i ara flipo veient davant meu el Cuco amb el seu baix Fender, les seves grenyes rosses, les seves camperes, la seva armilla. Als trenta-sis estic flipant igualment, davant d'un Cuco calb, vestit amb roba còmoda, negra, que toca un baix de color de fusta, amb barba grisa, però amb la mateixa mirada d'empatia rockera cap a nosaltres, amb el mateix somriure còmplice que et fa saber que ell podria ser perfectament a baix amb nosaltres. Amb en Peck es van passant un peta durant bona part del concert. Ens han avisat que no es pot fumar, però a qui li importa? Jo ja no fumo, però molta gent sí. Només és rock and roll. "No vull canviar de pell", "Blujins roc", "El sexo". El concert va agafant un aire canalla. I torno a viatjar. Any 96, Les Borges del Camp. Sopa de cabra + D'Estranquis (per tant en Peck també hi devia ser). Els Sopa no eren gaire estimats per Tarragona. Uns anys abans, els havien apedregat al festival Rock and Reus per cantar cançons en castellà. "La sopa estrangera provoca vomitera" i tota aquella merda: A més, la gent aquí és molt més d'Els Pets. Al camp de futbol de les Borges no devem ser més de 70 persones. Em cau l'ànima als peus. Com sortiran a tocar, davant d'aquest panorama? El concert és fenomenal, pletòric. Som tan pocs que els habituals discursos del Gerard es converteixen en diàlegs amb nosaltres, el públic. El Ninyín corre per l'escenari amb una bengala al màstil de la guitarra que llença guspires com un estri diabòlic. El Ninyín que tot ho sobrevola, sempre present. Avui, de nou al 2011, el Gerard es confon i diu Joan a en Josep Thió. Perquè en Joan, el Ninyín, avui ha vingut i està content, i es reencarna en el Xarim, que es posa un barret i toca un solo i tots l'envolten, com envoltaven sempre en Joan. Com el van envoltar el 2001 -tornem a viatjar- en l´'últim concert al Razzmatazz, quan el Ninyín va venir a acomiadar-se de tots nosaltres. "En Joan està molt cansat", vam llegir en els llavis d'en Josep, preocupat, dirigint-se a en Gerard. El Ninyín havia tocat un parell de cançons amb els seus companys. Després ens va parlar i se'n va anar per darrere de la bateria d'en Pep. Quan van sonar els primers acords del "Rock and roll" de Led Zeppelin, la seva cançó, va tornar a l'escenari, ple de la poca energia que li quedava, i va demanar una guitarra per tocar-la per última vegada.
Aquest concert d'avui ens ha fet viatjar endavant i enrere en el temps. Hem botat, hem cantat i hem cridat com si ens hi anés la vida, hem fet les banyes de la cabra amb les dues mans. Els temps estan canviant, i en Gerard ha agafat una estelada, l'ha mostrada i l'ha penjat a la bateria. "Podré tornar enrere?" es pregunta la darrera cançó. I tant que sí.
Estic afònic, les orelles em xiulen, estic cansat. Tinc trenta-sis anys, però em sembla que avui tinc algun cabell blanc de menys aquesta nit. Gràcies pel viatge, nois. Seguirem somiant.
