En hoquei sí

Estic afònic de la final contra el Reus. Afònic i eufòric, per com s'ha aconseguit i contra qui s'ha aconseguit. En general sóc partidari de tots els equips catalans d'hoquei. De tots, excepte del Reus, que té l'afició més bordegassa i impresentable del món. La meva aversió a l'equip del Baix Camp m'ocasiona alguns conflictes a casa, però bé, tampoc hem d'estar d'acord en tot... Deia que m'agrada que guanyin tots els equips catalans (menys el Reus) però sóc del Barça, de manera que hem anat al Palau a donar-li suport. Ahir vam animar el Liceo (no hauria dit mai que un dia ho faria) que va caure a la pròrroga davant dels del Baix Camp. Un partit molt fluix. El front reusenc va cantar puta Barça i Sang Culé va mostrar una pancarta que deia "El feixisme i l'odi es curen pensant", en record de tot el que han hagut de passar al pavelló reusenc. Poca cosa més. Després el Barça va eliminar el Vic amb més patiment del previst en un partit vibrant. Gran afició del Vic, sorollosos i incansables. A la mitja part, es va fer un homenatge als jugadors que han guanyat la Copa d'Europa am el Barça. Emoció de reveure jugadors com Venteo, Centell, els germans Torner, Ayats i sobretot el meu ídol d'infantesa: Carles Trullols.
Avui el partit ha començat bé amb el golàs des de mitja pista de Teixidó. Ens han empatat amb el típic gol tonto des de darrere de la porteria. He estat porter i sé la ràbia que fa, però l'Aitor Egurrola s'ha refet i ha signat una actuació estel·lar que li ha valgut l'MVP de la Final Four. Ha parat tres penals i nombrosos xuts dels rivals. El petit dels Páez (el gran ens ha traït i ha fitxat pel Reus) ens ha posat per davant. És cert que el penal de Pedro Gil ha entrat (al Palau no m'ho ha semblat) i els àrbitres no han donat el gol, però cal dir que no era penal ni de conya. Quan ha arrencat des de la cantonada ja he vist que el buscava i que cauria espectacularment, i els àrbitres han picat. Després els hem rematat amb un altre golàs de Teixidó, un penal que ha transformat Carlitos López i amb una filigrana de Borregán que s'ha pixat el Negro Páez com ha volgut. A partir d'aquí, el deliri. Els meus nous ídols: Teixidó, Egurrola i Carlos López.
He gaudit molt del cap de setmana d'hoquei, he retrobat antics companys d'equip a la grada i m'ha rosegat la nostàlgia i les ganes de posar-me uns patins, les guardes, el casc i tota la pesca i tornar a viure la descàrrega d'adrenalina que és un bon partit d'hoquei. És una pena que ja no tinguem edat, cony.

A cop calent

Bé, ja està. La veritat, per la pallissa que em pensava que ens fotrien, no ha estat malament. Hem arribat a semifinals -havent eliminat equips que no són gran cosa- i ens ha guanyat un equip que va fer una aposta arriscada al Camp Nou i que li ha sortit bé. Els hem regalat el gol i no estem estat capaços de marcar. Aquest és el problema. El Barça no té gol. Quan guanyem, ho fem un a zero i gràcies, i quan cal competir amb algú que se'ns encara amb solvència ens obsedim a arribar fins a la ratlla de gol sense cap resultat. Per marcar gols s'ha de xutar.
Ara cal fer cau i net amb cap. Que es quedi qui estigui compromès i, qui no, que marxi. Cal entrenar. Cal treballar. No pot ser que el primer equip del Barça entreni en aquell campet de la señorita pepis que és el camp de la masia, quan la ciutat esportiva de Sant Joan Despí, tal com es veu des de l'autopista, està sempre buida. Cal que tot això canviï, que es facin les coses amb professionalitat i amb seny. Horaris i disciplina, vingui qui vingui. I els periodistes, que diguin el que sàpiguen o que callin, que ja n'hi ha prou d'insinuacions sobre el Ronaldinho i el Deco, que tothom sap que s'han passat la temporada de farra. Prou de fer bullir l'olla. És també imprescindible vendre immediatament el Giovanni dos Santos, que és com jugar amb deu. Dinou anys i no em driblaria ni a mi. Que comenci ara la propera temporada, a veure si ens torna la il·lusió. I si guanyem el Madrid (difícil), que ningú no ho doni per bo. A Moscou, contra el Chelsea sempre.

Llegint Rodoreda a Martorell

Avui hem anat a Martorell, terra de conspicus blocaires. S'hi feia la fira de primavera, i la vila estava envaïda per les paradetes i la gent. Tot organitzat pels comerciants. El dia ha acompanyat, i hem pogut passejar per contemplar els cavalls i comprar algun embotit de Sant Feliu de Codines. Com cada any, el senyor Jacint Soler ha organitzat les vint-i-quatre hores de lectura, aquest any dedicades a la Rodoreda. Hi hem anat i hem llegit una estona en veu alta La plaça del diamant. Hem constatat com n'és de difícil la lectura en veu alta, particularment en el cas de la Rodo, que fa unes frases llargues, llargues. No es pot dir que hi hagués gaire gent, suposo que pel fet que ja era la darrera hora de les vint-i-quatre, però m'ha agradat molt l'experiència. És una bonica manera de dir que som aquí, que tenim un pòsit al darrere i molta feina per endavant. I que no pararem. "Hem viscut per salvar-vos els mots", ens va dir Espriu, i l'any que ve -que el Jacint diu que toca poesia- hi anirem també a aportar el petit granet de sorra corresponent. Per molts anys.

És que tenim dos quinquis

L'altre dia li van robar el moneder a la meva mare a l'autobús. El típic lladre ben vestit que t'empenta, ai perdoni, i que baixa a la parada següent. Temps suficient per ficar mà a la bossa i robar-li els quinze miserables euros que portava, a més de provocar la molesta tirallonga de renovacions i anul·lacions que això comporta. Esdevingut el fet, els meus pares es van dirigir a la flamamt comissaria dels Mossos d'Esquadra d'Esplugues de Llobregat a tramitar la corresponent denúncia. Els van dir que tornessin l'endemà, "és que tenim dos quinquis detinguts i estem desbordats". Ja tenim aquí una versió nostrada del clàssic "vuelva usted mañana". Però quins collons! Escolti, miri, vostè és policia. Jo sóc una ciutadana que acaba de ser víctima d'un robatori i vostè em diu que "tenim dos quinquis" i que "total, no hi ha pressa". Encara estic al·lucinat. Un tros de comissaria que fa goig de veure, aquells cotxes patrulla a la porta tots ben arrenglerats, aquelles banderes onejant, i resulta que detenen dos quinquis i queden desbordats. No ho devien estar pas el curs passat, un dia que a l'escola ens van faltar dos alumnes a les tres de la tarda. Eren dos alumnes d'aquells que és impossible que en facin una de grossa, bona gent. Vam trucar a la mateixa comissaria i resulta que els tenien detinguts. Es veu que es van trobar una moto desballestada al descampat d'allà al costat i es tiraven per les baixades i feien una mica el bèstia. Jocs de criatures de quinze anys. Va resultar que aquella moto estava denunciada per robatori i se'ls van endur, no sense abans haver-los acollonit preguntant-los on duien la xocolata i coses per l'estil. Els van tenir detinguts fins a les nou del vespre. Sembla que la comissaria d'Esplugues es mou, doncs, entre l'excés de zel més estúpid i la desídia més inadmissible, sense terme mig.

Heus aquí un senyor que hauria de dimitir:

Manies

Avui a la taula del menjador ha sortit el tema de les manies. He confessat que, en aquest camp, crec que si em deixés anar podria fàcilment perdre la xaveta i esdevenir un obsessiu compulsiu. Sóc portador d'unes quantes manies inofensives i indolores, però fermes i persistents. Cadascú té les seves, i tinc la sensació que, en aquest món en què tot s'aguanta per un fil, ha de ser molt fàcil traspassar la ratlla del que és banal per anar a raure a l'excentricitat i a la bogeria.
Tinc la mania, en recessió per qüestions conjugals, de dormir molt fosc. Si pogués dormiria en la fosca total. No suporto els armaris oberts, ni els calaixos mal tancats perquè en sobresurt la punta d'un mitjó o d'un tovalló. Si l'armari de l'habitació no està perfectament tancat m'he de llevar i tancar-lo. Si no, no puc dormir. Alguns matins entro a la cuina i em trobo l'armari obert, el pot del cafè soluble obert, el microones obert, la sucrera oberta i la llet oberta damunt del marbre. Brrrrrr. Esforç de contenció i ho tanco tot d'una revolada. Escric sempre amb bolígraf o roller negre (per quins set sous es considera acceptable el blau i no el verd o el vermell?) i no m'agrada el paper quadriculat o ratllat. Costa bastant trobar llibretes amb fulls blancs, per cert. Jo trobo que ja tenim edat d'escriure recte, no? Sempre porto les claus de casa a la butxaca dreta i les del cotxe o la moto a l'esquerra de la jaqueta; el moneder a la butxaca esquerra del pantaló i l'encenedor a la dreta. El mòbil a la butxaca dreta interior de la jaqueta i la cartera a la dreta. Qualsevol canvi accidental en aquest ordre de coses fa que no trobi res i que en el cas d'estar buscant les claus o la cartera es desencadeni un petit atac de pànic per por d'haver perdut algun d'aquests elements tan importants. De moment em trobo bé, tot està controlat, estic tranquil perquè crec que les meves manies tenen una base raonable, una certa utilitat. Si algun dia començo a donar una volta de 360 graus cada vegada que travesso el llindar d'una porta, si em rento les mans cada cinc minuts, o si començo a trepitjar les rajoles del carrer a pas de cavall d'escacs, sisplau, porteu-me a urgències. Quan marxeu, tanqueu bé la porta. Gràcies.

Final de trimestre

Tots aquests dies d'absència al bloc s'han degut a la bogeria del final de trimestre -segon trimestre odiós- i també a un silenci volgut a causa d'una campanya electoral encara més odiosa. Tenim un PSC que arrasa quan es posa la samarreta del PSOE, un PP que s'hauria de fer independentista, una Convergència que va fent la viu-viu, una ERC que déu n'hi do la patacada i una ICV que, pobrets. Bé, els resultats han estat dolents per a Catalunya. Me n'alegro de la patacada d'ERC perquè se la mereixen, però no és cosa bona per al país. A veure si reflexionen i s'adonen que això de dir-se independentista i donar la presidència de la Generalitat a un membre de l'executiva del PSOE no s'aguanta per enlloc. A veure si s'adonen tots plegats (CiU i Esquerra) que s'han d'empassar la bilis i treballar plegats d'una punyetera vegada, que l'espectacle que han estat donant durant tots aquests anys és lamentable i que estan fent un mal que pot ser irreparable al país. Si en són capaços, potser aquesta victòria rutilant del PSC li pot esclatar a la cara. Per cert, per què escandalitza tant que algú reclami que governi la llista més votada? Que potser ho trobaríem bé que ara el Rajoy es tragués un pacte de la màniga i es fes amb la presidència del govern espanyol? Perquè amb la llei a la mà ho pot fer, però a ningú no li passa pel cap. Als països normals, els perdedors feliciten el guanyador i se'n van a l'oposició.